Picasso. Retrats

No sabria dir-vos si el rostre és el mirall de l’ànima o la seva màscara, però encara no conec un sol pintor que hagi retratat algú només mostrant-ne els peus. I si aquest pintor hagués existit, mereixeria anomenar-se Picasso.
Ho podeu comprovar a la mostra 'Picasso. Retrats', al museu de l’artista, a través de 81 obres a l’oli, al carbó, gravats i escultures que abasten un llarg periple de 76 anys.
Dels primers retrats del pare i la tieta de l’artista (1896), fins als dels seus fills, parelles i amics, tot passant per la colla de la cerveseria dels Quatre Gats –Joaquim Mir, Rusiñol, Ramon Pichot–, crítics i poetes francesos com Gustave Coquiot, Guillaume Apollinaire, Max Jacob; els galeristes Kahnweiler i Ambroise Vollard, genis musicals com Igor Stravinsky i Francis Poulenc. I un personatge constant, el seu bon amic, secretari i factòtum del Museu Picasso de Barcelona, Jaume Sabartés.
A partir de determinat moment, Picasso s’autoretrata com a Velázquez, El Greco o Rembrandt. Intueix que els rostres executen coreografies existencials. Són fills de les circumstàncies, intèrprets d’un rol en la comèdia de la vida, més enllà de la frontera entre caricatura i fidelitat objectiva. Ho podem comprovar als seus retrats de dones: la muller oficial, Olga Khokhlova –de serena bellesa clàssica a l’inici de la relació, buida i amargada al final–, parelles fixes com Françoise Gilot o Jacqueline Roque, i les joves amants Marie-Thérèse Walter i Dora Maar. Picasso es converteix, també, una mica en totes elles.