Ruben Torras Llorca. Technicolor

Va haver-hi un temps que volia escapar-me al pol nord. Allí, lliure dels camps magnètics que ordenen la Terra, les brúixoles es tornen boges i no paren de girar. Imaginava que era l’únic lloc on era possible ser neutral... I ara em trobo que viatjar als pols s’ha posat de moda. Que si la Coixet, que si el veí del cinquè primera... Tan sols faltava el Ruben Torras Llorca (Sant Vicenç de Montalt, 1978). Aquest artista que marida pintura, fotografia i grafisme, ha batejat una de les sèries que exposa a la Victor Lope Arte Contemporáneo com a Iconoclastes: nombroses imatges d’extensions nevades, extremes, com si Roald Amundsen revisqués en tons sèpia per descobrir muntanyetes de pintura a l’oli, acumulacions similars a les d’una pinzellada gegant a l’horitzó, o a les reserves de color damunt la paleta. Enmig, un popa que s’assembla sospitosament a Joan Fontcuberta beneeix l’ensarronada: glòria al cromo!
L’emperador bizantí Lleó XIII va ordenar destruir totes les reproduccions d’imatges de Jesús, la Verge Maria, els sants i tot el que es posés pel davant. Ara ja no tenim emperadors, però el discurs únic els substitueix en l’afany iconoclasta. D’aquí el joc de significants que proposa Torras Llorca, els exploradors de mida Ibertren, les pinzellades perejaumianes, la mort de l’estil com a categoria folklòrica.
Si la tradició és un simple calaix on endreçar les nostres troballes, Torras Llorca renova l’escepticisme de l’era Google. Damunt la superfície de les teles en cru, l’arquitectura historicista conviu amb l’univers racionalista de Le Corbusier i Walter Gropius en un contínuum de paper d’embalar. Perspectiva? Per a què? La història de l’arquitectura no deixa de ser un mal àlbum de meravelles.