Bartleby
Poques obres dels últims dos segles han tingut la penetració, l'encís i la solidesa que la publicada per Herman Melville el 1853. Ha generat rius de tinta, la història de l'escrivent que, al cap de pocs dies de ser contractat en un bufet d'advocats de Manhattan, decideix no seguir les ordres del seu patró amb aquell ja emblemàtic: "Preferiria no fer-ho". A Barcelona, la versió de Llàtzer Garcia no és la primera que s'hi estrena. I no hem d'oblidar que el barceloní Enrique Vila-Matas ha estat un dels grans contribuents contemporanis al mite de l'escrivent, gràcies al magistral Bartleby y compañía.
D'entrada, pot semblar que la feina de portar al teatre el monòleg de l'advocat que narra la peripècia de Bartleby és la mar de senzilla. Tenim una única veu, una acció concreta, tres espais a tot estirar... I no cal que vegem el copista desvagat. Quin interès, doncs, a muntar un conte que ha llegit (o coneix) tothom? Per què ara? I és que l'interessant aquí es troba en el punt de vista, en com mirem Bartleby avui, com se'l mira el seu patró.
Prat encarna a la perfecció aquest sentiment de culpa que ens rosega davant de les desgràcies dels altres
I després d'El gos, d'Elling, de portar a sobre de les espatlles una pila de papers de traca, no hi ha ningú millor que Albert Prat per donar vida a l'advocat que rep el desafiament de Bartleby. Ell va fent, discret. Té feina, tres persones contractades, dues de les quals són copistes, i viu una vida plàcida dins l'anonimat. És el que...