Cacophony
“Importa tant la mentida?”, es pregunta a les acaballes de 'Cacophony' en Tolu (Chelís Quinzá), quan ja una piconadora ha passat per sobre de la seva amiga Abi (Clara de Ramon). Ella ha corregut de l'anonimat a la glòria mediàtica en qüestió de dies. I tan ràpidament com va enlairar-se, s'estimba. Per què? Perquè no va dir del tot la veritat.
'Cacophony' és una obra terriblement contemporània, que Molly Taylor va escriure el 2018 per a una companyia gairebé adolescent, l'Almeida Young Company, que a Barcelona ha estrenat Anna Serrano amb una tropa també jove i virtuosa. A Londres eren setze actors i actrius. Aquí, set. Això no obstant, se'n surten prou bé canviant de rols i dotant d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç, tant com l'impacte de les notícies, els èxits i els fracassos, en el món virtual.
Els actors i actrius doten d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç
Taylor, especialista en teatre comunitari, ha escrit una peça d'arquitectura complexa, que acaba així com comença. Als primers compassos de la funció ja sabem com finalitzarà (l'Abi ha desaparegut) i només afegeix algun extra al final, de caràcter subjectiu, mentre va desplegant la història i enriquint els personatges. Enmig, l'ascens i la patacada d'una noia amb ideals, feminista, que pateix l'atropellament d'una amiga en una manifestació i explica què sent.
L'Abi no és fidel als fets i, encara que el que denunciï sigui totalment defensable i lícit, la seva...