Secrets de CaixaForum Barcelona

La fàbrica Casaramona va ser tot un referent a l'època, i per això va ser distingida per l'ajuntament de Barcelona com el millor edifici del 1912. A més de ser la primera factoria a utilitzar l'energia elèctrica en la producció, aprofitava al màxim la llum del sol perquè els obrers poguessin treballar amb il·luminació natural. Puig i Cadafalch també es va esmunyir el cervell perquè la construcció s'adaptés perfectament al terreny tot i el desnivell. I tot això sense oblidar l'aspecte estètic. Oi que és bonic?

Si en comptes d'agafar les escales mecàniques per baixar a CaixaForum, baixeu uns quants metres el carrer de Mèxic us trobareu el que va ser l'entrada principal de la fàbrica: quan arribeu a la porta aixequeu els ulls i veureu un mosaic d'un divertit drac dissenyat per Josep Puig i Cadafalch: és en Casimiro, com l'anomenen els treballadors del centre en record de Casimir Casaramona, l'empresari que va encarregar el projecte de la fàbrica. També podreu admirar un drac forjat a ferro que tot just fa tres mesos ha estat restaurat: els artesans que van treballar en la seva recuperació van al·lucinar amb la qualitat de la forja. Feu-li una visita.

Són dos dels emblemes de l'edifici. Una, la més alta, acaba en un meravellós pinacle cònic recobert de mosaic blau i la veritat és que pujar-hi a dalt de tot fa una mica de cangueli: és l'anomenada torre de l'aigua. L'altra l'anomenen torre del rellotge, tot i que no en té cap. Al preciós forjat que la corona hi ha un espai circular que apunta la seva presència però mai s'hi va instal·lar. Precioses.

Per entrar a CaixaForum tots passem pel hall dissenyat per Arata Isozaki, però molts potser no us heu fixat que la construcció ideada per l'arquitecte japonès amaga un petit secret... i humit. Si pugeu les escales oposades a les escales mecàniques –com si sortíssiu per carrer dels Morabos– us trobareu un recinte rectangular gairebé tancat, blanc impol·lut com la resta de la seva intervenció a l'edifici, amb el terra cobert per un dit d'aigua que cau, en un moviment infinit, a una petita séquia que envolta el rectangle. Aquest espai també és un homenatge d'Isozaki al veí Pavelló de Mies van Der Rohe, que està envoltat d'aigua.

Casimir Casaramona va encarregar Puig i Cadafalch la construcció d'una nova fàbrica després que l'anterior es devastés en un incendi. Per això, va insistir molt en la necessitat que el nou recinte estigués a prova de foc. L'arquitecte va complir amb les exigències del seu client construint les dues torres i disposant carrers entre les naus –per on passem quan anem d'una exposició a una altra– que actuen com a tallafocs.

Qui no ha somiat veure les entranyes d'un museu? Això és el que vam poder fer un petit grup de redactors de Time Out, que ens vam endinsar en el magatzem on es guarden, restauren i registren moltes de les obres d'art de la fundació. En el subsòl de l'edifici, a una temperatura constant de 21º i una humitat de 50-51%, hi ha unes mil obres d'art contemporani d'artistes que omplen els llibres d'Història de l'Art, com ara Tàpies, Basquiat, Richter –l'artista viu més cotitzat del món–, Baselitz, Sert, Barceló, Julian Schnabel... També tenen un espai dedicat a la fotografia en blanc i negre i un altre per a la de color, més delicadeta, on descansen obres d'artistes com Robin Rhode, Andreas Gursky, Thomas Ruff, Gabriel Orozco... I atenció a la secció d'obra gràfica, que conté més de 4.600 gravats. Aquí els noms també tallen la respiració: Christo, Joan Brossa, Joan Miró, Eduardo Chillida, Francis Bacon... I això només és una part de la col·lecció. L'altra, la de les instal·lacions de gran format, la tenen a un altre magatzem: i no us diem on és, perquè tampoc ens ho van dir. I és que no sabem guardar un secret, això és evident.