Torné Esquius. Poètica quotidiana

No en som gaire conscients, però si poguéssim viatjar al passat descobriríem el valor del silenci. Un silenci gairebé invasiu, tan sols trencat pel pèndol d’algun rellotge, la remor llunyana del vent i tal vegada el record d’un rosari murmurat. Res de música, ni de soroll de motors, ni tan sols piulades de missatgeria instantània.
Sempre hi ha hagut poetes del silenci, que no pas silenciosos. Pere Torné Esquius (Barcelona, 1879 - Flavancourt, França, 1936) és un membre distingit d’aquesta cada vegada més estranya confraria. Hi ha qui el qualifica de naïf. Res menys encertat.
Els seus olis recreen, en aparença, senzilles composicions d’interiors on la figura humana sempre és absent. Colors plans, sense ombres ni rastres del pinzell, gammes de verds, plantes, taules, cadires, finestres... l’empremta de l’home abandonada en un emfàtic parèntesi. Però oblidem la complexitat compositiva, les perspectives forçades i, el més important, la capacitat d’evocar que, malgrat que allí no passa res, hi han passat massa coses.
Torné Esquius es va guanyar la vida a França com a il·lustrador, i a Catalunya com a pintor. Estilísticament, la seva obra no pertany ni al modernisme ni al noucentisme.
Com a il·lustrador, va recrear escenes populars urbanes, va conrear la sicalipsi i, molt especialment, va abordar el món dels infants. Si admirem els seus contes il·lustrats, hi trobarem traces d’un tarannà que es perllonga fins a artistes com Roser Capdevila. Tan sols per descobrir els originals del seu llibre més famós, 'Els dolços indrets de Catalunya' (1910), ja paga la pena pujar al MNAC.