En els darrers compassos del segle XIX, Montmartre va passar de ser un indret marginal i empobrit de París, a esdevenir el lloc on vivien, creaven i es divertien artistes, escriptors i bohemis. Podríem dir que tot va començar el 1881 amb Le Chat Noir, el cabaret que va fundar Rodolphe Salis. Els espectacles representats i la colla de Les Arts Incoherents, que se’n fotien de la pompositat i la hipocresia burgesa, van atreure l’avantguarda al barri de carrers estrets i empinats.
'Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre' pren la figura de l’artista de la nit com a punt de partida per acostar-se a l’art francès modern de finals del mil vuit-cents. És el moment en el qual el dibuix deixa de ser un simple pas preparatori i es converteix en un art independent, i proliferen produccions efímeres en paper, com cartells, il·lustracions de llibres i revistes, estampacions, dissenys de partitures...
Amb una museografia espectacular –cortines vellutades, portals de fusta, llums de llàgrimes, llambordes projectades a terra i parets vermelles–, les sales de CaixaForum ens transporten 130 anys endarrere, entre ballarines, fum i gots d’absenta. La immersió és completa: sona el 'Can-Can' a tota castanya, també 'Le chat noir' d’Aristide Bruant. A partir de més de 300 obres d’una vintena d’artistes, l’exposició es proposa contextualitzar l’agitada vida i intensa trajectòria de Lautrec. S’exposen alguns dels seus dibuixos més emblemàtics –'Divan japonès', 'Troupe de Mademoiselle Eglantine' i 'Moulin rouge: La Goulue'– amb obres de col·legues com Ferdinand Bac, Hermann-Paul i Théophile Alexandre Steinlen, així com de Louis Legrand, Charles Maurin i Vincent Van Gogh, entre d’altres.
En aquest període, molt més que el barri de bordells, teatres i sales de concerts, Montmartre és un estat d’ànim, un pol d’efervescència artística que ens anticipa tot allò que està per arribar amb l’inici del nou segle.