Carmen Amaya 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña

Carmen Amaya ha estat una de les artistes més grans que ha donat Catalunya. El problema és que 'performance' és difícil de traslladar en el temps, al contrari que la pintura, i de Carmen Amaya ens en resten tan sols fotografies i algunes filmacions, d’entre les quals la grandíssima pel·lícula 'Los Tarantos', de Rovira Beleta (1963), rodada l’any mateix de la mort de l’artista. Colita i Julio Ubiña van retratar Carmen Amaya els últims anys de la seva vida, unes fotografies en un blanc i negre potentíssim que van de l’homenatge que li va retre el Palau de la Música el 1959 a l’enterrament de l’artista a Begur, el 1963.

Oblidem sovint que el flamenc és un art també català. Carmen Amaya va néixer a les barraques del Somorrostro, pura misèria eradicada amb les darreres evolucions urbanístiques d’aquesta prodigiosa ciutat. Ja el 1929 ballava davant d’Alfons XIII amb motiu de l’Exposició Internacional: “¡Va por uzté, señó Rey!”. I el 1936 marxava, amb la 'troupe' familiar, a Buenos Aires, tot evitant la conflagració fratricida. A l’Amèrica Llatina va triomfar. El 1941 un empresari la va contractar per actuar als Estats Units, però va ser deportada en no saber llegir ni escriure. En va aprendre a Cuba i va tornar. Allí omplia el Carnegie Hall i el Radio City. Com no li agradava la cuina ianqui, va rostir sardines a la suite imperial del Waldorf fent servir els somiers de graella i convertint el mobiliari en llenya. El president Roosvelt la va convidar a Washington i li va regalar una jaqueta amb diamants incrustats. En sortir de la Casa Blanca va esquinçar la jaqueta i va repartir les joies amb la colla. Va viure força anys a Hollywood, on era admirada.

El 1947 tornava a Europa, per triomfar a París, Londres, i Barcelona. De petita, Carmen Amaya ja patia una malaltia del ronyó. Ballar la va salvar, tot expulsant les toxines que el seu òrgan no aconseguia eliminar. El 1963, però, el seu cos dirà prou: caldrà aturar el rodatge de 'Los Tarantos' durant una setmana i, encara tot just abans de morir al seu mas de Begur, actuarà a benefici del castell del poble. A l’exposició de La Virreina no veurem gairebé res de tot el que he explicat, però s’hi respira. Entre el reportatge i el retrat, l’èxtasi bàquic de Carmen Amaya donant-ho tot a l’escenari de la vida, captat per Colita i Ubiña. I com a complement, uns fragments projectats al mur del 'Romeu i Julieta' ravaler que és 'Los Tarantos': Carmen Amaya, en entendre que l’amor dels joves és superior a l’odi entre les dues famílies enfrontades, balla. Que gran!