Hem assistit gairebé en directe al linxament de Gaddafi, gràcies a les càmeres dels telèfons mòbils. Quan va caure el mur vam veure el judici i el cadàver maltractat del matrimoni Ceaucescu gravat en un VHS casolà. El 1968 el pare del futur reporter Plàcid Garcia-Planas, en un viatge a Txecoslovàquia, va filmar la revolta anticomunista amb una càmera de cinema de 35 mm. He tingut a les mans revistes il·lustrades amb dibuixos de Lluís Pellicer que retrataven en diferit guerres com les de Crimea (1853-1856). Fou precisament a Crimea on va néixer la professió d'"artista especial": un dibuixant que recorria el front a cavall i enviava per correu apunts ràpids del que havia vist.
El fotoreporterisme de guerra va néixer amb el conflicte espanyol del 1936-1939. Les càmeres ja eren prou petites i transportables, i les infraestructures permetien enviar per tren o avió els negatius, que serien revelats a la redacció del diari o de l'agència de notícies. Tres pioners d'aquest gènere van excel·lir: Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour, Chim. No gaire després del conflicte espanyol, aquests fotògrafs van haver d'abandonar el seu estudi parisenc davant l'avançament de l'exèrcit nazi. Una sèrie de capses amb negatius van travessar França en bicicleta i van ser lliurades a un ciutadà xilè a punt d'embarcar en un vaixell que anava a Mèxic. Aquests negatius, amb seqüències i fotos inèdites, restaran desapareguts fins al 1995. Ara, recuperats, restaurats i estudiats, arriben al MNAC en format exposició: d'una banda, tenim l'oportunitat de descobrir una sèrie d'imatges formidables i reveladores de tres mestres de la fotografia bèl·lica; però de l'altra, patim un muntatge que dificulta l'apreciació d'aquesta obra.
Resulta que les còpies, escasses, pengen de la paret rere uns mostradors amb documents que dificulten l'accés al detall; a més a més, s'ha atorgat un protagonisme equívoc a una sèrie de contactes ampliats que expliquen l'ordre de les seqüències fotogràfiques, però que no n'afavoreixen la contemplació. La sensació és estranya: hi ha retrats inèdits de personatges com Federico García Lorca o Dolores Ibárruri, escenes quotidianes de la rereguarda, conflicte i drama on sobren les paraules; però el bosc de la història –i del muntatge– no ens permet veure els arbres... Quina pena! –Ricard Mas.