Potser els que van muntar el Cosmo són de Mollerussa, però quan entro en una galeria d'art on em puc menjar una magdalena, intueixo que els propietaris són escandinaus. Per donar validesa a la meva teoria, busco senyals. Al Cosmo en trobo alguns.
No sé si seure en un sofà blau cel, en una butaca violeta o recolzar-me en un tamboret folrat amb la mateixa roba que la carta del menú. Les parets són de blanc impol·lut, els sostres són altíssims i algú s'ha dedicat a pintar els tubs de refrigeració de vermell sang. Una pissarra guixada ofereix nachos i hummus. No hi falta un gerro enorme de flors fresques.
Potser la dinyo aquí mateix, però m'hi jugo el coll que el Cosmo és obra d'algú que va néixer en un país on fa tant fred que et pots passar set tardes discutint sobre si el verd poma combina amb el lila. Feta ja l'aposta sobre l'origen d'aquesta sala d'art i cafeteria, el Cosmo és un local tranquil per llegir un llibre o per beure't un suc natural de tres fruites amb gingebre mentre revises el Facebook o per fullejar sense vergonya l'últim número de la teva revista preferida d'interiorisme. Perquè aquí, estigues tranquil, ningú no es posarà les mans al cap. Prefereixo escarxofar-me en un dels fantàstics sofàs de l'entrada i mirar les moreres del jardí d'aquella universitat amb la qual somiaven, fins i tot, els que hi van estudiar.
El cel des d'Escandinàvia és més blau i els arbres més lluents i els nois més guapos i s'hi respira millor. Giro el coll cap a la part de darrere on la cafeteria es torna sala d'exposicions i em sento com el ventilador, que gira mandrós, sense trobar el moment per anar a veure quina és l'última tendència en pintures sobre un 'skate'.