De 'Treme' a 'Game of Thrones': vuit bars per a serièfils a Barcelona

'Game of Thrones' ha triomfat per la seva ajustada realitat de fantasia i verosimilitud: dragons, sang i sexe, intriga política i retalls de saga nòrdica i de Tolkien. I aquesta mescla de realisme i fantasia també la trobem al Bosc de les Fades: si grates un xic sota el seu aspecte de bosc feéric, ple de nimfes, elfs i sorolls misteriosos, trobes guiris recremadets i xancletes a 'tutiplén'. Esclar que si aprofiteu que sovint s'apagua la llum de cop per arrambar la finlandesa del costat, sempre li podeu dir que ha sigut un esperit del bosc. Allà hi creuen.

Recorda un d'aquells bars clandestins que hi havia a Chicago durant la Llei Seca. O sigui que no cal esforçar-se massa per imaginar-vos que sou en l'antre de Nucky Thompson a 'Boardwalk Empire', encaraque fos a Atlantic City (per aquí també hi passen una bona quantitat de polítics). Per entrar al Milano Cocktail Bar, heu d'accedir a una mena de soterrani i baixar unes escales penombroses que augmenten l'excitació del fetge a mesura que arribeu al vostre destí. Un cop a dins, descobrireu un espai molt ampli, amb butaques vermelles i llums esmorteïdes que posen la rúbrica a una deliciosa estètica dels anys quaranta. I bon jazz en viu!

Els 'losties' barcelonins tenen el consol que sempre els quedarà el Bharma. El seu propietari, Rafael García, va muntar el bar "perquè volia fer un bar temàtic però que fos original". El va erigir durant la segona temporada de la sèrie, abans que es desfermés la histèria. I va tenir moments de glòria: hi havien nits en què 200 persones es reunien per veure la sèrie. Dels dies d'ansietat made in J. J. Abrams, en dóna testimoni la cua de l'avió clavada a la vegetació, una reproducció de l'escotilla i totes les parets recobertes de roques de cartró-pedra. I també una fotografia signada de quan Jorge Garcia, el grassonet Hurley, va visitar-los.

L'adjectiu 'hipster' està gastat de tant fer-se servir –en realitat ara es podria dir que un 'hipster' és algú que vol formar part d'una contracultura sense cap altra ideologia que no sigui el consum cultural!– però es pot revaloritzar si mirem aquesta sàtira punyent sobre una parella de Portland i les seves contradiccions per portar una vida ecològicament compromesa i políticament correcta. Si aneu a fer el cafè o a esmorzar al Satan's Coffee Corner, us sentireu com en un dels seus episodis: la parròquia és una passarela de l'escena barcelonina més 'in': sabates de vestir amb mitjons de peüc a 'puntapala', barbes selvàtiques, tatuatges vintage... Però sobretot hi trobareu un dels millors cafès que es poden beure a Espanya.

Nova Orleans és un lloc pobre, violent i musical: aquestes tres circumstàncies s'ajunten en la magistral sèrie Treme, un mosaïc de la vida a The Big Easy tres mesos després de l'huracà Katrina, un reflex magistral del bressol de la música afroamericana. Sants no és ni pobre ni violent, però sí que és un barri combatiu i popular on no s'estan d'històries. Si aneu a fer unes copes –o millor, uns bourbons– al Honky Tonk Blues Bar estareu en contacte directe amb la tradició negra: el seu propietari és el veteraníssim Blas Picón (cantant i harmonicista dels Nu Niles, Lazy Jumpers, The Junk Express), expert en blues i en whisky. Fusta, calidesa, blues en totes les seves variants i bones actuacions en viu.

Es podria dir que 'Sons of Anarchy' és la versió 'motera' de 'Los Sopranos': la qüotidianitat d'un clan familiar mafiós, amanida amb dosis de traicions, ultraviolència, sexe, droga, motos i rock and roll. Al Paddock, el bar de motos per excel·lència de Barcelona, només hi trobareu la part de l'amor al mitjà de transport. Aquest és el lloc ideal per intercanviar consells, planificar excursions o trobar companys de sortides de cap de setmana. I hi conviuen pacíficament els bojos de la Harley amb la resta. Ara bé, si voleu una experiència motera més 'hardcore', només heu d'anar a la seu dels Hell's Angels barcelonins a demanar quins sóns els requisits d'admissió.

La ridiculesa sentimental de la nostàlgia del que hi van ser només es veu igualada pel 'melindrisme' dels nostàlgics d'uns temps que no van ni viure. Un bon exemple és la gent que encara gaudeix amb 'Verano Azul' i els interminables estius d'aquella Espanya posfranquista on el pelotazo 'pepero' encara ni s'ensumava. Sembla que hagués durat quinze estius, però només va ser una temporada. Al Polaroid, un exquisit mausoleu farcit de records vuitanters, fins i tot a vegades projecten algun capítol d'aquella època en què ni el Piraña era professor de Telecos ni el Pancho s'alimentava la vena amb xinesa blanca. Curiosament, els joves del Teló d'Acer van aprendre sobre el sexe i l'amistat adolescent amb aquest serial, que era dels pocs que deixaven passar.

Admeto que no he vist 'Mad Men', una sèrie que per consens es considera una de les millors de la història de la televisió. Però què voleu que hi faci, la premisa em sedueix molt poc: no m'importa un borrall si un publicista repentinat es beu tres ampolles de bourbon o, si, després de la ingesta, cau en la temptació de posar-li banyes a la parenta amb la secretària. Sí, ja sé que tracta sobre el mascle alfa, l'alienació de l'home modern, el consumisme, és una meravella visual i tot això, però és que em fa mandra. Apa, ja ho he dit: lapideu-me virtualment. Però si aneu a Solange –excel·lent cocteleria amb un peu en la tradició i l'altre en la modernitat–  xumareu meravelles com l'Stardust, un còctel inspirat en James Bond que mescla whisky, bosc i dolçor. I potser aconseguireu "sentir-vos com Don Draper". O potser millor, fins i tot.