Reconec que la carn del pollastre i la creativitat poden ser un oxímoron. La carn del pollastre té tendència a quedar eixuta, poc receptiva a la creativitat, encara que hi ha plats sublims com l’empordanès pollastre amb escamarlans on el mar i la muntanya mariden a la perfecció. Per això és meritori l’esforç d’El Pagès, Creative Chicken, amb carns de pollastres grocs, de pagès o pota negra.
Situat al mercat del Ninot, el negoci de la família Albet ven mil versions de pollastre i té una barra on el client pot tastar els experiments convertits en tapes. Assegut amb els colzes a la barra, em vaig deixar portar per en Josep, que va anar servint al seu gust.
El que més em va agradar van ser els canelons. Uns eren de foie gras; uns altres, d’espinacs; uns altres, sense companyia, un pèl oliosos, però aquell era el secret de l’èxit. Menys exitosos van ser els bunyols –sí, bunyols de pollastre!–, que van resultar una mica eixuts en comparació del que solen ser els de bacallà. I és que pocs aliments ressusciten l’ànima com el bacallà.
També van resultar un pèl decebedores les croquetes. Ben encofrades, els mancava una mica de profunditat. Potser una mica de ceba caramel·litzada arreglaria el problema.
El Josep em va voler servir un conill amb cargols, però, a pesar que l’olor era magnífica, vaig dir que no, i és que tinc un rebuig quasi infantil per aquest bavós mol·lusc gasteròpode.
Les broquetes i les hamburgueses són dues receptes fantàstiques per acontentar nens afamats. Pel que fa a les hamburgueses, la més reeixida és la d’escalivada. El problema és el de sempre. La carn era eixuta, malgrat que vaig tastar-les amb una copa de cava Vilarnau. El secret del pollastre és a la pell i els millor rostidors ho saben. Una altra vegada tastaré el pollastre amb botifarra negra i poma.