Hi ha bars que no esperes que et canviïn la vida. Hi són per fer la seva funció: una birra sortint de la feina o un còctel d'estar per casa per no sortir del barri. L'Elèctric va vestit amb aquest uniforme. Llueix barra d'acer reglamentària, prestatgeries carregades on no hi falta el JB i una màquina registradora rònega que no sortirà en cap curtmetratge. Algú ha escrit amb retolador la carta de begudes a sobre d'una cartolina que sembla robada del material escolar d'un nen. La parròquia de la tarda s'aferra a la barra com Robinson Crusoe en una illa de cases. La seva bandera és una Estrella Galicia i el fum vagareja com un convidat que no troba el moment de tornar cap a casa. En algun univers paral·lel, se sent la música exòtica que et duu a un país de palmeres i cocoters, encara que saps molt bé on ets i també n'estàs segur que aquest vespre ja s'han cancel·lat els vols per anar a aquell tros de terra on tothom va amb bikini i sempre fa sol.
L'Elèctric es disfressa, com pot, de mestressa de casa bohèmia perquè lluny dels bars del seu estil, que tenen el fluorescent d'emblema, viu sempre amb la gasiveria d'uns llums amb poca potència. El sofà de l'entrada manté una lluita interior entre el moble d'apartament de platja i el d'una casa okupa. Les taules de l'interior són de marbre i, en un racó, reivindica la seva existència un moble de menjador dels cinquanta, entre quadres amb els quals Goya somriuria. Al final, en la cerimònia de bars del món, aquí es celebra una missa de concerts, activitats i presentacions de llibres. Es llavors quan te n'adones que res és el que sembla i que ja et conformes amb el fet que ningú et vulgui canviar la vida.