Obriu aquesta porta amb la clau de la imaginació. Després, hi trobareu una altra dimensió. Una dimensió de so, una dimensió de visió, la dimensió de la ment. Esteu entrant a la dimensió desconeguda de la Bodega d’en Rubén, un dels darrers anticossos ravalencs que s’enorgulleixen de repel·lir infeccions modernetes i virus guiris.
“Por orden de la Superioridad se prohíbe cantar en este establecimiento”, diu un cartell al fons del local. Repasso la paret i en detecto un altre que prohibeix el consum i trapicheo de drogues. Dues màquines escurabutxaques. Barrils i frigorífics de fusta tronadíssims. El terra de rajola grisenca, empolvorat amb greix, tovallons de paper, suc de Raval.
Sóc en una singularitat que engoleix l’essència del barri i en fa un segell distintiu, un esquer per a freaks del mam, un acompanyament ideal a les seves tapes i delicioses canyes. La Bodega d’en Rubén mira desfiant el lluminós edifici de la nova Filmoteca, ensenya els ullals a la parròquia amb ulleres de pasta que hi va. És un dels locals amb més personalitat i màgia (negra) del barri. El seu ecosistema és un resum perfecte, en carn i ossos, del material humà del Raval.
Que corrin les canyes, una tapa de peix fregit, unes olivetes, un vermut de la casa, si us plau, Rubén! La taverna té vida, les converses alienígenes se solapen i el carrer d’en Robador mostra els seus animalons: prostitutes, magribins, universitaris ociosos, cinèfils perduts, iaies amb males puces. Això és molt més que un celler, és una extensió, una extremitat més del Raval que es resisteix a atrofiar-se. La dimensió desconeguda.