Les Gens que J'aime

Les Gens que J'aime sorgeix de les profunditats de l'Eixample com una bèstia del passat, que diuen que era molt divine i encara més gauche. De l'any 1967, en parlen els miralls de l'entrada. Era l'època en què els nens de casa bona escoltaven Les feuilles mortes i muntaven bars, com sempre s'ha fet, per reunir-hi els amics. Tenien el cap a París, i van voler construir un local com els d'allà, una espècie de cova bohèmia d'un Boulevard Saint Germain, a la ciutat que ara es passeja pel Bulevard Rosa.
Les escales de Les Gens cruixen verídiques com un animal de fusta que s'endinsa dins el vellut tèrbol d'aquest entresòl. A les clavegueres, hi descansa un cementiri de porteres i serenos. Les Gens és ple de cadires i butaques de vellut vermell, en cada taca de la moqueta polsosa s'hi pot llegir una novel·la de Conan Doyle. Sembla el pis d'un ancià que pateix una síndrome de Diògenes encantadora. Viu envoltat d'altars de menines encantades i fotografies d'un Godard d'estar per casa. Com si fos una petita excentricitat, sumada a totes les altres, l'amo inventat deixa una carta abandonada a sobre les taules que duu impresa una llista de noms inconnexos, com una espècie de cadàver exquisit. Torpedo, parxis, baccarra...
Dins la barra de fusta amb llums encastades, un amable cambrer prepara còctels amb cireres confitades i vermelles. Rasputin, libidinós i golafre, el bruixot d'una tsarina, vigila l'escala estreta que mena al bany. Sembla que entafori les cames en un d'aquells artefactes on els mags tallen el cos de la noia en tres parts.