M'atén una cambrera rosseta, encantadora, d'allò més ràpida i educada. Ningú no ho diria, perquè Le Journal, vist pel nouvingut, té pinta de ser una cova portuària de dubtosa reputació. Ah, però en aquest bar haureu de picar pedra, recórrer el local de dalt a baix i deixar-vos empassar per la boira i les guitarres que surten dels altaveus. Quin caos tan ben parit!
El concepte que teníeu de reciclatge adquirirà tints èpics un cop entreu a la sala del fons. Si trobeu dues cadires iguals, aviseu-me. De fet, a la mateixa barra tots els tamborets són de diferents pares. Quin planeta és aquest? El nom del local no és cap caprici: les parets estan folrades amb paper de diari i mostren una col·lecció d'objectes adherits –des d'una trompeta fins a cotxes antics de joguina– que semblen posats per un membre dels Freak Brothers. Al sostre, un llum dels anys seixanta llança un raig de llum ataronjada que farà patir la germandat de la diòptria.
Veig una mena de sofàs amb pell de lleopard i un calfred de kitschisme em contrau l'esfínter. Miro a dalt i al pis superior hi ha gent encorbada sobre pufs marcians i tauletes estranyes. Les parets també estan recobertes de paperam. David Lynch trauria el pitet. Contemplo amb neguit tres barrils gegants que pengen sobre els caps dels cambrers. A la màquina de tabac, tenen una llibreta perquè la gent hi posi el que vulgui. Trec el boli i escric Fire walk with me.