'A la puta Strasse' o la fi del Gòtic més bohemi

Fa vint-i-pocs anys, quan els clubs de cànnabis al nostre país encara eren impensables, a Barcelona va obrir el 2º Acto. Un bar perdut en un carreró del Gòtic, que des del primer dia va tenir l’aspecte de portar allà tota una eternitat. L’Emili, el seu propietari, venia de Suïssa i entre aquelles quatre parets va formar una família que es va consolidar amb el temps. Entre els primers parroquians, una bona colla d’il·lustradors, dibuixants, pintors i artistes de tota mena, entre ells els creadors del còmic Makoki, un personatge que de ser real hauria estat gran client.

Durant una bona època el 2º Acto va ser com la prolongació de la redacció de la revista Cáñamo, i si hi havia algun perfum que destaqués era el de la maria i el haixix, fins que la llei va prohibir fums als interiors dels locals públics. Un paradís per a alguns, Sodoma i Gomorra per altres i sempre un lloc d’aquells on res et deixava indiferent. Allà es defensaven les bondats i beneficis d’aquesta planta a iniciats i neòfits, discussions que podien durar hores al voltant d’unes quantes taules (al 2º Acto no solia haver grupets petits sinó un de gran, repartit per tot el bar), mentre un parell jugaven als escacs, un altre al blackgammon, altres dibuixaven a boli o a llapis i, si no hi era ja dins, s’obria la porta i apareixia en Quico Palomar cantant els seus clàssics...

Aquest esperit és el que va voler recollir l’Anna Cervera en el seu documental 'A la puta strasse'. 2º Acto, que mostra amb imatges quotidianes els últims dies d’aquest espai mític i s’apropa a alguns dels parroquians orfes. L’1 de novembre de 2013 va tancar portes definitivament, posant també punt i final a aquella ciutat que s’aferrava a l’underground dels anys 70, a una Barcelona bohèmia que, com be diu en Quico Palomar, s’està desbarcelonintzant.

El film és candidat als Premis Gaudí i amb una mica de sort farà recorregut per les pantalles. En tot cas, animem als cinemes Maldà a que la vagi programant com a part d’un repertori de clàssics que hauria de perviure al barri Gòtic, fent memòria de la vida real que va existir abans de la globalització i la ciutat del turista.