[title]
L'atracció del Mal
Els qui som més tous que una pannacotta, més purs que el Marcel Borràs a 'Incerta glòria' i més verges de ment que els personatges de Audrey Hepburn i Doris Day junts sentim una irreprimible i gairebé pecaminosa atracció cap a les pel·lícules d'Álex de la Iglesia, paràboles morals que ens expliquen les mateixes històries que els films de Michael Haneke, Ulrich Seidl o Lars von Trier, però amb humor. Fer-ho en clau de comèdia no desactiva les dosis de negativitat i pessimisme cap a la raça humana, no, però és un filtre agradable.
Tots som Sátur!
A 'El bar', nosaltres, aquests sants innocents i figaflors, seríem Sátur, el personatge que interpreta Secun de la Rosa: un babau que, des de darrere la barra de cambrer, intenta que tothom li caigui bé, que veu virtuts en homes i dones que només són un conglomerat de defectes, i que té instal·lat, de bell antuvi, el xip del bon rotllo... peti qui peti.
Compte en girar l'esquena!
Per contra, els individus que defensen, amb ràbia, seguretat i talent, Mario Casas, Joaquín Climent, Blanca Suárez o Terele Pávez a la mateixa pel·li són mestres del doble o triple joc, amaguen milions d'asos a la màniga, coneixen totes les trampes (i poden posar-les en pràctica quan calgui) i vendrien la seva ànima al diable per un grapat d'euros o per grimpar socialment.
Un manat de delinqüents
Els arguments que escriuen a quatre mans De la Iglesia i Jorge Guerricaechevarría tenen una funció social, un esperit terapèutic: ens adverteixen sobre l'evidència que la majoria dels mortals, sota la pressió dels esdeveniments, aniran a la seva, que són egoistes, traïdors, assassins en potència, psicòpates amarats amb un bany de normalitat i delinqüents que encara no han estat fitxats. Segurament només es comporten així per supervivència. Oi que sí, fills de puta? Les pel·lis del director bilbaí, des de la primera ('Acción mutante') fins ara, són el retrat, amagat sota un llençol, de Dorian Gray. I ell és l'encarregat de descórrer la tela.