[title]
Aquesta és la setmana gran d'U2: amb els quatre concerts de la banda, menjarem Bono i The Edge per esmorzar, dinar i sopar. Si no us agrada la banda irlandesa, millor que no us exposeu als mitjans. Ara bé, davant les onades de fanatisme acrític que aixecarà la seva visita (només comparable a les de Springsteen o Mark Knopfler) val la pena posar sobre la taula una vessant de Bono que no és que siguin desconeguda, és que el fans prefereixen ignorar: rere el Bono messiànic i redemptor de les xacres tercermundistes, hi ha el Bono neoliberal, neocon, o fins i tot neofatxa, que diria Lluís Llach, que fa el contrari del que predica. Vegem sis coses molt lletges de Paul David Hewson.
1. El Bono que un cop va ser un símbol de la pau a Irlanda del nord (1983, «Sunday Bloody Sunday») ara defensa que a Irlanda es deixin les grans empreses en pau. L'any passat va dir que «els impostos competitius han portat al nostre petit país a l'única prosperitat que ha conegut». Amb això, defensava que gegants corporatius com Apple, Google, Facebook o Amazon segueixin pagant un minso 12,5 % d'impostos a Irlanda.
2. Aquest punt lliga directament amb el punt u. L'any 2006, Bono & cia. van moure la seva empresa a Holanda per pagar menys impostos. El seu mànager ho argumenta així: el 95 % de les actuacions de la banda són fora d'Irlanda. Ara bé, la banda també fa servir aquesta enginyeria fiscal per no pagar impostos a països depauperats. A la web del grup diran que «Bono és un pes pesant en la condonació del deute del Tercer Món», però no és cap secret que una de les principals solucions de la pobresa a nivell mundial és que les corporacions paguin en proporció als seus ingressos. Sí, els Stones fan això d'ençà el 1970, però almenys Jagger no crida, cada dos minuts, «pau a Síria» i «alimenteu els nens».
3. Bono fa de pallasso/animador del PP europeu. El març del 2014, va comparèixer a remenar la cua en una convenció del Partit Popular Europeu a Dublín. Va advertir contra «el nacionalisme lleig que es torna contra les minories», va qualificar d'herois a artífexs de les polítiques de la troica com Angela Merkel i Durao Barrosso –eren a la reunió– i va demanar a la UE que donés suport a les reformes de Rajoy (amenaçant amb gravar un disc de flamenc). Això sí, també va fer una estona de postureig carregant contra el racisme i demanat una Europa que «sigui una unió social més que econòmica».
4. És un dels màxim exponent del filantrocapitalisme. Si llegiu el llibre Bono, en el nombre del poder, el periodista irlandès Harry Browne explica com durant tres dècades «Bono ha estat amplificant els discursos de l'elit, promovent solucions ineficaces, defensant de forma paternalista els pobres i besant el cul als rics i poderosos». Browne conclou que poques persones com Bono han fet tanta caritat pel Tercer Món i alhora fugen tant d'estudi a l'hora d'assenyalar els causants de les desigualtat abismals.
5. En els darrers sis anys, Bono han fet molta més pasta amb les inversions que amb la música. El seu grup d'inversió, Elevation Partners, va comprar el 2,3 de Facebook el 2009 per 83 milions de dòlars (això lliga amb el punt u). La inversió ha reportat a Bono i els seus socis 2,4 billions de dòlars. Res a dir. Però recordeu que després l'home fa collonades dignes de Carmen Lomana, com pagar 1500 lliures per a que li enviïn en primera classe el seu barret de la sort (que es va oblidar a l'aeroport). No pot tocar sense ell.
6. Com collons es pot fer una cançó dedicada als Ramones que alhora és un anunci d'Apple? Això no t'ha de fer esclatar al moment per incórrer en contradicció flagrant? Digueu-me ingenu.