[title]
El món de les arts escèniques barceloní manté el moviment, continu, constant, no sabem si directes cap al mur, cap a l'Olimp... Però es mou. I si no, mirin tot el que ha passat en els últims dies. Anuncis de festivals de dansa, nomenaments al teatre amb més solera de la ciutat. Anem a pams.
El Romea de Carles Canut
El Grup Focus ha decidit continuar apostant per la gent de la casa amb el relleu de Borja Sitjà (fa mesos que és a l'Arxipel de Perpinyà) per l'actor Carles Canut. Li ha sortit molt bé a La Villarroel amb Tania Brenlle, que la setmana passada es va emportar el premi de la crítica a la millor sala del 2016. El teatre té personalitat i això el públic ho agraeix. Canut és a la Fundació Romea des del 2000, va formar part de la companyia de Calixto Bieito i ara n'agafa les regnes. Començarà la temporada amb la Zaranda, que celebra 40 anys. I tindrem un 'Calígula' dirigit per Mario Gas i protagonitzat per Pablo Derqui, una nova obra del duet Oriol Broggi-Julio Manrique i una peça signada per Ramon Madaula, amb ell i Jordi Bosch en escena i direcció de Jordi Casanovas. Pas mal.
El tema, ehem, és que el senyor Canut té 72 anys. I em preocupa veure com la generació que volta els 40 anys, entre 35 i 45, no ha fet cap aportació de pes durant l'última dècada. Només Julio Manrique va ocupar durant tres anyets la direcció del Romea. La resta encara escalfen a la banqueta tot esperant l'oportunitat. No sé què pensar.
El pujolisme i/o el teatre contemporani
La política, si parlem de teatre, encara mana molt. I sovint sembla que els teatres visquin d'esquena a la ciutat, al país. Ahir, quan vaig entrar al Nacional a veure 'A tots els que heu vingut', i vaig reparar dues bosses del Condis al centre de l'escena, vaig pensar: per fi, aquesta obra parla de nosaltres, del nostre ara. Marc Rosich s'ha atrevit a riure's de Núria Feliu, de Pilar Rahola, d'Empar Moliner, amb noms i cognoms. I m'encanta. La seva Magda és una dona Obdúlia villalonguiana del segle XXI, tan real com meravellosa, tan esfereïdora com repugnant. El país és així. Com el president electe de Madaula a 'L'electe', un homenet de dretes més preocupat per l'èpica quotidiana que per fer res. Per fi som capaços d'enfrontar-nos als nostres fantasmes, cosa que només havia assajat de front Jordi Casanovas i, de biaix, Josep Maria Miró.
El teatre serà contemporani o no serà. I crec que l'única manera de justificar els milions d'euros d'inversió pública és que s'entrenin obres com la Rosich, com la de Madaula. L'arqueologia hauria de ser l'excepció i no pas la regla.
La Quinzena
Una altra cosa és l'entestament dels polítics de fer de directors artístics, tot treient-se del barret coses que no els demana ningú. El malestar del sector amb La Quinzena, el festival metropolità de dansa que va prometre Jaume Collboni, és manifest. Ningú no sap a què treu cap. I menys els 800.000 € que hi posa l'Ajuntament de Barcelona, que molt bé anirien a companyies i teatres a fi de consolidar-se. Imaginin el Mercat de les Flors, l'Antic Teatre o la sala Hiroshima amb aquesta pasta extra. Potser no hauria tancat la barraca Gelabert/Azzopardi, potser Pere Faura, Aimar Pérez Galí, Roser López Espinosa, La Veronal, Lali Ayguadé, etc., podrien fer-la ben grossa.
Segons l'Icub, "la Quinzena comptarà amb una programació internacional i nacional de qualitat, raonablement eclèctica (atès que no pretén especialitzar-se en un determinat estil), amb un interès potencial per a públics amplis i amb la voluntat d’implicar-se en aspectes col·laterals, com conferències, masterclass... També hi haurà producció de continguts nous amb companyies locals". La sopa d'all? Ja tenim el SÂLMON, TRANSaccions... Potser hauria estat bé moure els espectacles d'aquests festivals ja existents dins l'àmbit metropolità? A veure què passa durant la segona quinzena de març del 2018.