[title]
Crac! Catacrac! Bum! Xsss! Música celestial. Harmonia perfecta.
Durant els anys que vaig viure a Sant Gervasi, vaig aprendre a conviure amb aquesta sonata hipnòtica. Cada nit, el camió de les escombraries passava amb la precisió d’un cos celeste per sota la finestra del saló, deixant un meravellós rastre de caos i confusió. Cada nit, a la mateixa hora, un vehicle industrial de ferralla rabiosa xocava violentament contra el meu bloc de pisos, arrencant-me del sopor si m’havia endormiscat veient El Gran Dictat; provocant-me microinfarts en moments d’immersió lectora; interrompent les pel·lícules i les sèries en el millor moment. Crac! Catacrac! Bum! Xsss! Sempre el mateix. La tremolor inesperada. L’explosió sònica. Si m’haguessin dit que un calamar enfurismat de 300 metres estava destrossant Barcelona amb el seu megapenis, m’ho hauria cregut...
No obstant això, el calvari finalment va esdevenir droga. Quan vaig mudar-me al Barri Gòtic, vaig adonar-me de la meva dependència a l’estrèpit del camió de les escombraries. Al Gòtic profund no hi ha contenidors i, per tant, no es pateix el caos sònic d’aquests vehicles monstruosos. A més, el meu pis s’obria a un pati interior i estava protegit de la fressa del carrer. Van ser tres anys de tortura silenciosa. Tres anys esperant que alguna nit arribés el Crac! Catacrac! Bum! Xsssss! Res de res. Calma. Ni un soroll. Podia sentir la caspa caient al parquet. Necessitava la meva dosi de camió de les escombraries. El que tenia era una síndrome d’abstinència com una casa de pagès.
Fins ara, que m’he mudat al Raval.
I el Raval ha pensat en mi. El balcó del meu nou saló està ubicat a sobre d’un seguit de contenidors de tota mena: vidre, rebuig, plàstic, paper. Cada nit, sense falta, passa una esquadra de camions de les escombraries que fan més soroll que els bulldozers trash metal de Mad Max. Crac! Catacrac! Bum! Xsss! El sofà tremola. Les finestres vibren. He d'apujar el volum de la tele al màxim per intuir el que diuen els concursants de Gran Hermano. Crac! Catacrac! Bum! Xsss! De vegades, l’estrèpit és tan rotund que esdevé mantra, experiència mística, i aleshores aprofito per sortir a fumar al balcó, m’enfronto a la bèstia i deixo que el sisme em recorri les extremitats. Crac! Catacrac! Bum! Xsss! El noto a la punta dels dits dels peus; a cada cèl·lula del meu cos. Crac! Catacrac! Bum! Xsss! Com dieu? Crac! Catacrac! Bum! Xsss! No us sento!