[title]
Per Josep Lambies i Eugènia Sendra
L'any 1959, el modista Orry-Kelly va dissenyar el vestuari de Marilyn Monroe a 'Ningú no és perfecte', un armari d'allò més extremat que va fer saltar el monocle a tot purità de l'Amèrica profunda. Entre els modelets, hi havia un vestit de nit de color perla, que pujava des de la corba inferior del pit amb una peça de tela calada que, efectes de la imatge en blanc i negre, feia pensar que la 'pin-up' s'havia presentat en el iot de Tony Curtis fent 'top less'. La impressió era de pits enlaire, sense subjecció, sota unes transparències només trencades amb una aureola de pedreria que, més que tapar el mugró, en potenciava la forma. Als més moralistes, l'estilisme llicenciós de la pel·lícula els va arribar als bemolls. A Kansas la van prohibir, per decret estatal, i a Memphis es va estrenar sota la restricció de 'adult entertainment'. Per sort, la gent de Hollywood no es va deixar arrugar, i Orry-Kelly es va endur l'Òscar, el tercer i últim de la seva carrera. Avui dia la cinta de Billy Wilder, amb una càrrega sexual d'alt voltatge, es considera arreu del món una comèdia de culte. I sí, tenia intencions provocatives.
Les campanades del 2015 encara cuegen pel vestit de Cristina Pedroche, que ens ha fet pensar molt en el d'Orry-Kelly. No és la primera vegada que la presentadora ha apostat per lluir transparències: recordem el 'negligé' negre amb què va acomiadar el 2014 a la Sexta, un vestit dissenyat per Charo Ruiz, precursora de l'estil 'adlib' eivissenc. Per tancar el 2015 a Antena 3 l'ha vestit Pronovias, amb una creació del dissenyador Hervé Moreau de tall sirena, brodat a mà, confeccionat amb tul i organza metàl·lica amb més de 20.000 cristalls tallats, un vestit que ha comportat fins a 350 hores de treball, segons especifica la nota de premsa de la marca de moda nupcial. L'estilisme va destapar la polèmica a les xarxes, amb comentaris populars tipus "no m'estranya que et vegin com un tros de carn". Ahir la presentadora al·legava al seu blog que sentia feliç i lliure amb la decisió: "Ningú m'obliga a fer, ni dir, ni vestir res", escrivia.
Cristina Pedroche vesteix Pronovias©Pronovias
En la revista que publiquem demà, Pere Vall parla en la seva columna setmanal 'El fotograma' de l'enrenou que s'ha creat en els darrers cinc dies al voltant del cas Pedroche i aprofita per recordar-nos que a Espanya, durant 40 anys, el catolicisme recalcitrant, aliat amb la dictadura, ja es va encarregar de dir a les dones que ensenyar els turmells era viure en pecat. I és per això que quan la premsa de l'època publicava fotos de les grans actrius americanes tenien darrere un equip gràfic encarregat de convertir escots en colls alts i faldilles curtes en hàbits monacals. Potser es tracta de dir si el vestit ens agrada o no, sense aplicar la vella moral censora ni actuar amb un relat paternalista que, al cap i a la fi, no fa altra cosa que amagar un masclisme acomplexat. Ens pot horripilar la societat de l'espectacle i els seus cànons, però ¿ens ha d'espantar que una dona decideix ensenyar les seves formes per voluntat pròpia? Potser en el fons de tot el que passa és que el que pensen els que han escrit aquests comentaris és que la Pedroche no és Marilyn Monroe. Que on una era sexy l'altra resulta vulgar. Aquest pensament, no pas gaire allunyat d'aquella fal·locràcia rància que puntua les dones en funció de si estan bones o no, potser encara ens hauria de fer més por. O no?