[title]
Són només quatre hores de cotxe i no gaires quartos, un cap de setmana de juliol, que haurien de ser obligatoris per a tot teatrer barceloní, ja que suposa instal·lar-te al bell mig de la cuina del teatre europeu contemporani. A Avinyó hi ha el millor teatre continental, amb una escena francesa sobredimensionada -esclar, ells paguen- i amb propostes que mai no veurem a Barcelona. Potser abans les vèiem, però ara per ara sembla impossible. A Avinyó, pots entrar al Palau dels Papes i trobar-te una piscina amb 30 japonesos fent 'Antígona' o pots anar al Parc des Expositions i tancar-t'hi sis hores per veure com s'acomiada de la Volksbühne un dels directors més influents dels últims 30 anys. I tenir la sensació que has viscut una cosa important.
Començarem pels japonesos. Per Satoshi Miyagi i la seva versió d''Antígona', en la qual es fa seu el text de Sòfocles a través del teatre 'noh' nipó i el teatre ' wayang kulit' indonesi, una mena de teatre d'ombres. D'entrada, els protagonistes de la peça, tots vestits amb túniques blanques, ens fiquen de cap dins la funció fent-nos-en un resum ràpid i divertit en francès. Tothom es pixa de riure. Acte seguit, Tirèsies entra remant (sí, remant!) en escena i a partir d'aquí tot serà un espectacle de badar boca i al·lucinar. La música, les interpretacions diferides (un actor parla i un altre fa el que aquest diu), la llum... Tot fa que ens sentim dins un somni. Què bonic! Quin gran espectacle! Deu minuts d'aplaudiments del públic -molt exigent, sempre: l'he vist xiular en altres ocasions- no basten.
I acabem amb Frank Castorf, amb 'Die Kabale der Scheinheiligen', una peça de prop de sis hores construïda a partir de l'obra de Mikhail Bulgàkov 'Molière (La Càbala dels hipòcrites)' i que és una mena de testament artístic, ja que Castorf acaba d'abandonar la direcció de la Volksbühne berlinesa, on hi era des de 1992 i des d'on es va convertir en el director més influent d'Europa. El muntatge és un deliri castorfià que ens electritza, que ens accepta o ens rebutja durant la primera hora (potser van marxar 50 persones durant les tres primeres hores), en el qual ens presenta la seva estètica transgressora, amb actors explotats fins al límit, que trenquen les convencions, que van de l'histrionisme més exagerat a la intimitat del monòleg.
Castorf se'n riu dels francesos i de la seva Comédie als nassos tot repassant alguns dels actors del temple parisenc. Ens diu, a través de Meyerhold, que el teatre o és art o no és res, simple preciosisme estètic sense suc ni bruc. Ell, que va ser perseguit en temps de la RDA, ens planta la relació de Molière amb Lluís XIV i ens ve a dir que si vols triomfar has de relacionar-te amb el poder -per enganyar-lo- i saber que perdràs... Els actors se'n riuen fins i tot d'ell. I d'això se'n diu llibertat creativa.
El Festival d'Avinyó d'enguany té un pressupost de 12,6 milions d'euros (gairebé com el TNC i el Lliure junts; tres vegades i mitja més que el Grec) i pot permetre's el luxe de programar obres immenses, operístiques. Ven unes 120.000 entrades i les seves produccions volten per tot el continent durant una, dos o tres temporades. Al Grec, per exemple, hem vist ja dues coproduccioms amb Avinyó, 'The great tamer' i 'La fiesta'. També en veiem a Temporada Alta. Som sucursals del que allà passa, del que allà decideixin que passi.