[title]
Vint anys després de començar a anar a concerts feta una marreca, hauria de sentir-me no una vella xaruga, però la meva veterania hauria de contrastar amb la joventut del recanvi generacional en el públic de la música en viu. I no és així. Potser és la síndrome de Peter Pan, però dues dècades després d’entrar al circuit de concerts de l’anomenada música alternativa tinc la sensació que som els mateixos que quan era una adolescent, però amb més arrugues, més quilos, més canes i menys cabells.
Hem muntat guarderies als festivals i hi portem els fills amb auriculars perquè no se’ls facin malbé les oïdes com a nosaltres, fills del grunge i el techno, que ens sonen fluixos els concerts de clàssica sense amplificar. Hem inventat raves legals diürnes per anar-hi en família. Però això només acaba de començar. No hem deixat de sortir superada la trentena ni la quarantena, i d’altra banda, som nosaltres, no els de vint, els que tenim poder adquisitiu per anar als festivals.
A mesura que ens anem fent grans, els nostres festivals continuaran adaptant-se a la nostra edat, i al nostre declivi físic. La María José Gómez, d’aquí, de Time Out, ja ha patentat el Geriàtric Electrònic, una rave per quan siguem ancians. La bona notícia és que ja no ens haurem de preocupar pels danys neuronals provocats pels excessos. Algun inversor interessat?
