[title]
No n'esteu tips de l'escena de cocteleries vaporoses que proliferen a Barcelona? Sí, em refereixo a salons moderns i coloristes que es dediquen als beuratges refrescants, baixos en alcohol, fets per aquesta època que demana coses 'naturals' i sucs premsats en fred. No, escolti, quan mamo vull que es noti el mam i em viatgi ràpid de la gola al cervell, no pas anar a pixar cada deu minuts i arribar a casa serè. Per refrescar-se, suc de taronja o una galleda d'aigua freda.
Bona notícia per als bevedors seriosos: fins al dia 30 de setembre, el bar Please Don't Tell, una de les grans cocteleries de Manhattan –i equival a dir del món, el 2011 van conquerir el número u de la llista 'The World's 50 Best Bars'– s'instal·la com a bar pop-up a la cocteleria Banker's Bar del Mandarín Oriental. A Nova York, està amagada rere la façana d'un bar d'entrepans, i s'hi accedeix a través d'una falsa cabina telefónica (un concepte no gens diferent del nostre Paradiso/Pastrami).
Els pares de l'invent, en Jeff Bell i l'Adam Smicht, han exportat el local a Barcelona, amb receptes creades especialment per a la residència barcelonina. I si a la casa mare són bèsties com David Chang els qui s'inventen els 'hot dogs' gurmet que complementen els 'copassos', aquí són Carme Ruscalleda, Angel León i Gastón Acurio (el trio que comanda els restaurants del Mandarín) els responsables de les salsitxes.
Bell explica que «aquesta és una cocteleria molt alcohòlica, molt nord-americana. Hem mirat de fer receptes noves amb picades d'ull a begudes locals, però seguint el nostre estil. I quan fem un pop-up, el fem de veritat: recreem el nostre bar i hi afegim allò que ens agrada del lloc». El primer que sorprèn és l'absència de parafernàlia pseudocientífica: aquí no hi han tancs de gas ni provetes plenes d'allò que sembla Pato WC; mires la carta i hi descobreixes combinacions genials de mam que et fan desitjar clavar-te'n dos de seguits entre pit i espatlla.
Un exemple paradigmàtic: el Quasimotxo, un trago que mescla Ron Zacapa Centenario 23, Rioja i cola. «Volíem fer un homenatge al kalimotxo, però quasi sembla un Manhattan. O sigui que es va quedar així», diu en Jeff. Meravellós: Cubalibre, Manhattan i una lleugera 'reprise' de kalimotxo que el fa addictiu (i que jo sàpiga, és el primer cop que s'enfoca des d'una perspectiva gastronòmica la beguda indefectiblement lligada al vòmit i al 'costrapunk').
Un altre: el Nichol Buck, ginebra Tanqueray amb mançanilla, suc de llimona, mel i cervesa de gingebre. Picant i refrescant, però saps què i que estàs bevent en tot moment. Veure treballar en Jeff i l'Adam és molt més divertit que la clàssica solemnitat de les barres nostrades, on et fan la beguda a dos metres teu: «Et preparem la beguda a la barra, no pas al darrere, just davant del teu nas. I exhibim molt la nostra feina. La cultura de la propina fa que això sigui així», raona en Jeff.
Per a que no sortiu rodolant de culs, el trio galàctic de cuiners del Mandarín ha ideat receptes de hot-dogs que més que fer coixí fan matalàs. El meu favorit: el 'limeñasso' de Gastón Acurio, un frankfurt de vedella amb crema d'alvocat, salsa tari i sauerkraut.
No es queda gens enrere el New Orleans d'Albert Adrià, convidat també a la festa: una deliciosa barbaritat de salsitxa alemanya, gruyere fos, bacó cruixent i salsa New Orleans. Greix de categoria també al fil musical: m'entrompo escoltant el Dylan més pantanós i brutoll, el de The Band i les cintes del soterrani.