[title]
La poesia torna a remoure. Dolors Miquel, com bé saben, va recitar dilluns el seu poema 'Mare nostra' al Saló de Cent de l'Ajuntament durant el lliurament dels premis Ciutat de Barcelona, i això ha provocat la ira dels sectors més conservadors i rancis, que ja han anunciat la persecució penal de Miquel i de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Ahir mateix l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians va presentar una denúncia davant la Fiscalia contra l’alcaldessa i la poeta després que el ministre de Justícia en funcions, Jorge Fernández Díaz, deixés clar que el poema havia de ser perseguit. Vaja, com a la Inquisició, com al franquisme. No han dit res dels maristes que assetjaven nens. No, això no.
El poema és punyent i es va publicar fa, ni més ni menys, que una dècada, al llibre 'Missa pagesa' (Edicions 62, 2006). És colpidor, sí, però no deixa de ser un poema. Mirin com el va recitar:
I aquí el poden llegir:
"Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l'epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci's la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…"
És un parenostre feminista, si volen. Molt dels 70. Però creuen que n'hi ha per tant? És reivindicatiu, demana el paper preeminent de les dones a l'hora de decidir si volen tenir un fill o no. L'avortament és legal a Espanya. En el fons, doncs, reclama un dret legal, tot i que torpedinat pels sectors més rancis de la dreta catòlica ibèrica.
No oblidem que fins al 1974 es van censurar llibres, en aquest país. L'últim va ser 'L'adolescent de sal', de Biel Mesquida. En part o totalment, se n'han censurat molts altres. D''Incerta glòria', de Joan Sales, a alguns poemes de 'Les dones i els dies', de Gabriel Ferrater, sense oblidar el 'Joc brut' de Manuel de Pedrolo o 'De mica en mica s'omple la pica', de Jaume Fuster. Sense citar els llibres estrangers que ni entraven. Ben bé a com a la Unió Soviètica, on directament s'assassinava els poetes, com Òssip Mandelstam i tants altres. El franquisme, no ho oblidem, va assassinar Lorca en una cuneta i va deixar que Miguel Hernández es morís de tuberculosi en una presó.
Que es persegueixi un poeta per dir un poema és ridícul. I més si l'excusa és que ofèn els cristians. El poema 'ofèn' –si és que ofèn algú– els que estan a favor de la guerra, els que estan a favor dels matrimonis forçats, els que estan a favor de la submissió de les dones. Aquests són els que denuncien Dolors Miquel i Ada Colau. I no cal ser doctor en literatura per llegir el poema així com és.
El poema 'Mare nostra' de Dolors Miquel entra al 'top' de poemes censurats i/o perseguits, al costat del 'Howl' d'Allen Gisnberg (1955), el poema 'Idi·li' de Josep Palau i fabre (1972), el llibre 'L’Evangeli segons un de tants' de Blai Bonet (1962), 'Les flors del mal' de Charles Baudelaire (1857) i tants altres. Sempre, els que han perseguit la poesia han fet el ridícul més espantós. Anys més tard, han estat recordats com uns tanoques.