La síndrome del turista lent

Segur que algun cop, per foragitar-los, heu hagut de desplegar els colzes com si fossin les fulles de la quadriga de Messala. A Ciutat Vella estan fent més estralls que una plaga de pesta bubònica. Són duríssims de pelar. Són els guiris empanats. No caminen: repten. Es planten als punts més conflictius de la vorera i no hi ha buldòzer que els mogui. Embadalits. Pastosos. Obliguen els vianants a baixar a la calçada, posen de mala bava els barcelonins que tenim pressa. I cada cop en són més.

L'assumpte és greu. La sobreexposició a aquest bacteri tan perillós ha derivat en una afecció que està posant en perill la salut de la ciutat: la síndrome del turista lent. La síndrome del turista lent és una malaltia coronària greu que obstrueix les artèries de les ciutats-parc temàtic. El colesterol de Barcelona.

Els novaiorquesos en saben una estona de la síndrome del turista lent; fa anys i panys que conviuen amb la malaltia. No obstant això, m'agradaria veure'ls en la llauna de sardines que és Ciutat Vella: trucarien plorant a l'ambaixada americana al cap de 10 minuts.

Els tres anys que vaig viure al Barri Gòtic van ser una lluita acarnissada contra munions salvatges de turistes lents. Una guerra perduda. El turista lent no fa cas dels vianants, no els veu, no els escolta; ja li pots dir el nom del porc, que ell no s'aparta. És una empanada amb potes.

Afortunadament, he trobat la solució a un documental de taurons que vaig veure la setmana passada. Els submarinistes anaven armats amb un bastó de punta elèctrica que empraven per espantar els esquals més amenaçadors. Eureka! Ja m'he comprat un d'aquests estris per lluitar contra la síndrome del turista lent. Cada cop que vegi un guiri empanat obstruint el pas, li enfonsaré el bastó a la natja. Nyaca! Aquest llenguatge universal ja us dic jo que l'entendrà.