[title]
Les Spice Girls fan vint anys. Vint anys es diu ràpid. Vint. Tot el que has fet o has deixat de fer des que vas ballar el Wannabe al pati de l’escola per última vegada cap en aquest monosíl·lab. Avui ja no et baralles per qui és la Geri o la Mel B (la Mel C no la volia ningú), perquè avui amb prou feines tens temps de veure les teves amigues, si és que encara les conserves.
T’has fet gran i el teu millor consol és pensar que aquella banda de noies picants ara tenen més cel·lulitis i estries que tu (oblida la Victoria Beckham, ella no és humana). Però si obres el calaix dels records, te n’adones que no només tu has evolucionat cap a una vida més seriosa on no hi ha lloc per a coces voladores o ganyotes amb la llengua fora (no? segur?). Aquí tens una llista de tot allò que va acompanyar la febre Spice Girls i que avui dia ha quedat obsolet, o no:
Radiocasset: el complement indispensable a l’hora del pati. Qui el portava era immediatament la reina i manava en pràcticament tot: ‘Tia, el radiocasset és meu, així que si jo dic que vas darrere, et poses i punt.’ Avui dia, amb mp3 i altaveus d’alta potència no seria el mateix. Allò de ballar sense sentir gairebé la música, afinant l’oïda i amb màxima concentració segur que ens ha aportat algun benefici que encara desconeixem.
Plataformes: vaja, d’aquestes sembla que no aconseguirem desfer-nos-en del tot mai. De modernes van passar a horteres i ara tornen a fer-se un lloc a l’armari de moltes, potser en un intent de retornar a aquells dies de Girl Power. Els esquinços de turmell també són molt Girl Power.
Els dos 'monyitos': l’Emma va ser la criatura maligna que els va introduir com a símbol d’ingenuïtat i icona Lolita, sense plantejar-se ni per un moment el mal que podia fer. En breu, moltes ja ens passejàvem amb un parell de bonys al cap, dos flocs engominats envoltant-nos la cara i de vegades fins i tot teníem el valor de fer-nos la ratlla en ziga-zaga. L’Emma no ha pagat mai per aquest crim, potser seria hora de dur-la a judici.
Panxa enlaire: ara sí, ara no, ara m’encanta, ara ni de conya. Mai acabarem de saber si ensenyar la panxa mola o no. Potser també depèn de quina panxa parlem. En vint anys les nostres panxes han patit molts canvis, algunes fins i tot han allotjat petites bèsties que ara volten pel món sense tenir ni idea de qui carai és Geri Halliwell.
Col·leccionar fotos: si no era la 'Súper Pop' era la 'Bravo' o la Vale, però el cas és que totes les revistes adolescents de l’època es van posar d’acord a omplir-nos les cases de fotografies amb les mil i una postures i combinacions possibles de les cinc estrelles picants. Avui dia es necessitarien tres comptes d’Instagram per poder recollir-les totes.
Metxes rosses: no, les rosses no han passat de moda i dubto que ho facin mai. Però és d’agrair que el gremi dels perruquers hagi fet un pas endavant i ens hagi alliberat dels ‘cabells zebra’, aquells a base de ratlles amb uns contrastos que brillen a la foscor.
Grups de 5: sí, a Facebook els amics els comptes per desenes, però siguem honestes: amb quantes amigues et veus regularment (un cop per setmana o més)? Un estudi recent a càrrec de l’antropòleg Robin Dunbar diu que cadascú té una mitja de 4,1 amics propers. Així que si la cinquena del vostre grup Spice s’ha perdut pel camí durant aquests vint anys, no patiu, és llei de vida.
Tatuatge al braç: probablement, els tatuatges tampoc desapareixeran mai, però és evident que sí que passen de moda, i molt. De fet, un tatuatge pot ser el millor indicatiu de què res no és per sempre, que l’ésser humà evoluciona i canvia molt al llarg de la seva vida i que no hi ha cap frase que ens pugui agradar per sempre. O potser sí. Aquesta: If you want my future, forget my past.
