[title]
Són les 7.30 del matí. No em toca aixecar-me fins d'aquí a una hora, però el despertador de la veïna acaba de sonar i m'ha desvetllat. Agafo el son un altre cop, però el despertador de la veïna torna a sonar. I torna a sonar. Cada matí el mateix: l'alarma del seu mòbil sona unes sis o set vegades amb intervals d'un minut. Fa estona que la senyora s'ha aixecat, la sento fer coses, però l'alarma segueix sonant i ella la segueix apagant-la. I així 15 minuts ben llargs.
Quan ja t'has acostumat a la música de la seva alarma, s'afegeix a la sonata un altre instrument. És el moment a la tetera. Imagineu el xiulet infernal, agut i histèric d'una tetera en ebullició que ningú treu del foc. Un xiulet diabòlic que et proporciona els 10 minuts més angoixants del dia: seria més fàcil adormir-se en un concert de Sepultura que amb aquest soroll.
Com? A la planta baixa han obert una tenda de menjar vegà i la senyora de la neteja ha posat Rac1 a tota hòstia, ha deixat les finestres obertes i sento Jordi Basté ascendint com un esperit pel pati de llums i colant-se a la meva habitació a crits. No són ni les 8 del matí.
Al 1r 2a, un pis que romania abandonat, en runes, algú ha decidit fer obres. I sembla que la millor època de l'any és ara, l'estiu, que així molestarem com cal als veïns. Doncs bé, al combo alarma-tetera-Jordi Basté s'hi afegeix ara un exèrcit de martells que comença a esmicolar totxana i fa tremolar el matalàs.
Dormir al centre de Barcelona a l'estiu té aquestes coses. Has d'obrir les finestres. I quan fas això estàs exposat a l'horror, sense filtres, línia directa amb l'infern. I no et queda més remei que suportar una banda sonora que faria vomitar els presos més durs de Guantánamo: veïns sords o incívics, alarmes que es repeteixen, teteres, ràdios a tota llet, martells...
Penso en tot això, respiro i intento calmar-me. Sembla que l'enrenou s'ha apaivagat una mica i puc tornar a agafar el son. Ara sí. Passa un airet meravellós per la finestra, mmm... Merda, la meva alarma està sonant.