[title]
Tres quarts d'hora, més o menys, es trigava a fer la cua, que enfilava des de la porta del Sant Jordi Club, l'annex del Palau Sant Jordi, fins a l'Estadi Olímpic. No només per veure Lorde en la seva estrena a Barcelona, sinó també per arribar-hi a l'hora i caçar el teloner, Khalid, una de les noves veus de l'R&B contemporani de consum menys aventurer, amb un debut, 'American teen', que l'ha plantat a dalt de tot de les llistes de vendes dels Estats Units. Amb 'pompadour' afro, samarreta del Barça i en formació de quartet, l'adolescent americà –encara té 19 anys– va lluir veu però va caure en la trampa dels solos de guitarra onanistes de tarannà heavy per adornar el seu pop urbà, amb moments àlgids com els 'hits' 'Location' i 'Young dumb & broke'.
Però el reclam de la nit era la jove –farà els 21 al novembre– neozelandesa. La seva primera actuació a l'estat servia per presentar el seu segon àlbum, 'Melodrama' (2017), en què ha afrontat el repte d'estar a l'altura del celebrat debut 'Pure heroine' (2013), sortint-ne victoriosa i sense repetir-se. En directe, vam poder comprovar que els temes profunds i esquelètics del seu primer àlbum al voltant del tedi adolescent en una ciutat de província (els himnes 'Tennis court', 'Team' i sobretot 'Royals'), que la van convertir en la diva tant dels suburbis com dels hereus del dubstep –no és estrany que el duo de productors electrònics britànics Disclosure la tries per cantar 'Magnets', que també va sonar al Sant Jordi Club– funcionen anant de costat del so més expansiu de les cançons d'hedonisme i despit del nou disc ('Homemade dynamite', 'Sober', 'Supercut').
El xou, sobri, només guarnit per uns neons –tres, un per cada una de les parts de l'espectacle, a banda del que proclamava el nom del nou àlbum– i per una poc visible pantalla de televisió –no gaire més gran de les que ara es troben en moltes llars– que s'encenia en els interludis mentre Lorde es canviava de vestuari –primer amb un vestit escotat negre, després un paraula d'honor d'estil imperi blanc i per últim una cotilla negra amb pantalons amples de 'paillettes' roses–, va patir una davallada en el segment central, el de les balades ('Liability', 'A world alone'). Però tot i absències com 'Yellow flicker beat' (la seva contribució a la banda sonora d''Els jocs de la fam') o la de la cançó que dóna títol al nou àlbum, a l'última part va agafar embranzida i va acabar ben amunt, amb confeti inclòs al final de l'extàtica 'Green light'.
Acompanyada d'un trio de músics que alternaven els instruments, Lorde va exhibir la seva tessitura d'alto però no es va afegir a les dues ballarines que formaven també part del xou. Però no calen coreografies quan una intèrpret s'ho passa tan bé ballant al seu aire sobre l'escenari: llàstima que estigués tan baix i fos tan difícil veure-la. I al final Lorde és això: una diva pop que va al seu aire.