[title]
Cau la nit i la Rambla comença a espolsar-se el turisme diürn per rebre el lumpen. Amb la posta de sol, les ombres produeixen estranyes criatures. S’alcen figures deformes que t’ofereixen llaunes de cervesa amb tifus, porros i farlopa, no necessàriament en aquest ordre. Són els rondadors nocturns habituals, i en els darrers temps han hagut de cedir el tro a dues noves criptoespècies: els follets obscurs i les meduses voladores.
És fàcil distingir els follets diabòlics de la Rambla. I no és l’aspecte precisament el que els delata, sinó la veu. Una veu de pito interdimensional que surt de la seva boca sense descans. El mantra embogidor d’uns éssers que no tenen compassió de l’oïda humana. Quan arribes a la parada de Liceu ja els sents els seus udols esfereïdors de barrufet encocat. És un so agut, molest, estrident, persistent; el grinyol del Mal. No tots som capaços de suportar les fiblades sonores dels venedors de pitos: es parla d’habitants de Sant Gervasi que han tornat a casa amb hemorràgies petequials després de patir una emboscada de follets davant del Kentucky Fried Chicken.
A les veus hiperagudes dels follets obscurs, s’hi han afegit també unes bestioles de conte da fades porrero. Són les meduses voladores. Joguines luminescents que sobrevolen els caps dels vianants i, quan no es queden penjades d’una branca de plataner o s’estavellen contra la calba d’algun turista italià, acostumen a aterrar dòcilment a la mà del seu venedor com falcons entrenats. Resulta impossible passejar de nit per la Rambla i lliurar-te d’aquesta hiperestimulació sonora i visual. Si no et llences davant d’un autobús en marxa per culpa de la veu esquizoide dels follets obscurs, tranquil, t’acabaràs partint la crisma mentre mires embadalit el descens d’una medusa voladora de l’espai exterior i et preguntes què dimonis t’han posat a la sangria (i on està la cartera). Benvingut a la Rambla.