[title]
Des del terrat de la Casa Batlló se sentia l'helicòpter que sobrevolava el centre de Barcelona. A uns 750 metres de la protesta ciutadana contra el setge a les institucions catalanes al davant de la conselleria d'Economia, David Carabén, al capdavant de Mishima –que en una estona farien per sorpresa una actuació en un balcó per fer costat als manifestants–, no se n'estava d'assenyalar l'estranyesa de tot plegat.
Els concerts al cim de l'edifici de Gaudí formaven part de Give a home (dóna una llar), una campanya en benefici dels refugiats, d'Amnistia Internacional i Sofar Sounds, que reunia 1.000 artistes en 300 bolos repartits en 60 països. I Sofar Barcelona, la divisió a la nostra ciutat d'aquesta iniciativa que munta exclusius concerts secrets en cases particulars i altres espais inusuals, havia aprofitat per fer-la grossa: un triple cartell estel·lar amb Mishima, La Casa Azul i Sílvia Pérez Cruz en una de les cases més boniques de Barcelona. Ningú no podia preveure que el govern espanyol triaria el mateix dia per fer-la encara més grossa. I mentre 40.000 persones –segons la Guàrdia Urbana– es concentraven a la cruïlla de Gran Via amb Rambla Catalunya, a Passeig de Gràcia, 43, sota l'Helicòpter, la música no s'aturava.
No perquè sí, Mishima van triar dues de les cançons de 'L'ànsia que cura' (2014), el seu anterior àlbum, per arrencar el seu directe, 'El paradís' i 'Mentre floreixen les flors', dues cançons inspirades de manera més o menys directa per la crisi de refugiats de la Mediterrània –la segona evoca l'illa de Lampedusa, arran del naufragi el 2013 que va provocar la mort a gairebé 400 refugiats–. Tot i tractar-se d'un concert acústic –com sempre es fa a Sofar Sounds–, el quintet pop barceloní va mantenir el múscul habitual. I van demostrar que, almenys en un bolo d'aquesta naturalesa, poden basar el repertori en temes del seu nou disc, 'Ara i res' (2017) –van tocar 'S'haurà de fer de nit', 'Qui més estima' i 'Jimi'–. El colofó el va posar, amb udols a la lluna, 'Tot torna a començar'.
Va agafar-los el testimoni Guille Milkyway al piano, que és en el que es converteix La Casa Azul en acústic. Amb les cançons desvestides dels arranjaments que les converteixen en sofisticats artefactes disco, Milkyway, com escau al rol de 'piano man', va desplegar la seva encantadora faceta de cantautor neuròtic interpretant 'Yo también', 'Como un fan' i 'La revolución sexual'.
Va tancar la nit Sílvia Pérez Cruz, acompanyada de violí i violoncel –la gira que la porta aquest any als escenaris és una revisió del seu repertori amb un quartet de corda– i de la ballarina Rocío Molina. Cantant i ballarina van improvisar moviments entre les formes ondulants de l'edifici de Gaudí, al servei de versions d''Estrella', d'Enrique Morente, i de 'Corrandes d'exili', que posa música al lament d'un enyorat Pere Quart refugiat a Mèxic després de la Guerra Civil. Una cançó que va ressonar amb un significat especial després dels fets del dia, que el batec de l'helicòpter no deixava de recordar.