[title]
La tragèdia, frenada
El 2010, Agustí Vila va estrenar la seva segona i insòlita pel·lícula, una crònica desencantada i mal rotllera sobre la família i, segons les seves pròpies paraules, "la impossibilitat de la tragèdia". El film es deia 'La mosquitera' i el protagonitzaven Emma Suárez, Martina García, Anna Ycobalzeta, Marcos Franz (que ara segueix fent d'adolescent, set anys després, a la sèrie 'Merlí'), Àlex Batllori i Eduard Fernández, que és qui m'ha fet tornar a pensar en la pel·li de Vila després de veure'l a 'Perfectos desconocidos', d'Álex de la Iglesia, on hi interpreta un cirurgià plàstic casat amb una psicòloga (Belén Rueda). Els dos papers de Fernández (el del 2010 i el del 2017) podrien ser amics, veïns, ex companys del col·legi o... ser la mateixa persona en un altre moment de la seva vida.
Benvinguda, cultura!
L'última obra d'Álex de la Iglesia, que s'estrena el divendres vinent, és el remake d'una comèdia negra italiana de Paolo Genovese, de l'any passat, que l'autor de 'Balada triste de trompeta' i 'La comunidad' ha dut al seu terreny i l'ha salpebrat amb la complicitat del seu guionista habitual, Jorge Guerricaechevarría. El que més sobta és que, darrere d'un projecte tan poc amable amb l'espectador, i més aviat amb tendència a donar-li una plantufada, hi hagi Telecinco, o Mediaset, digueu-li com vosaltres vulgueu. Renoi, un pseudo Buñuel de l'última etapa, a can Vasile? Una extravagància culta que el productor italià, folrat d'euros, es pot permetre, entre 'Sálvame', el reality de les Campos i 'Salvame deluxe'.
Balada trista en un sopar
En qualsevol cas, sempre és d'agrair que la cadena privada recolzi, només de tant en tant, ara no ens passéssim d'optimistes i d'ingenus, productes que fan pensar, que toquen els collons i les xones, que són testimonis crítics d'un moment concret, marcat i remarcat per les relacions humanes i inhumanes a través del mòbil i dels missatgets que un dia t'alegren la jornada i un altre te l'esguerren. A 'Perfectos desconocidos', Eduard Fernández i els sis altres personatges dipositen els seus mòbils damunt la taula, durant un sopar, amb la intenció que, a partir de llavors, tots llegeixin i sentin les trucades i els missatges que vagin arribant. I, vés, la cosa s'escalfa, i l'ambient del principi, amable, relaxat, s'enrareix...
Una interpretació superdotada
Com també succeïa a 'La mosquitera', aquí la tragèdia només hi treu el caparró i l'amaga poc després, quasi de seguida, perquè els set protagonistes tenen prou recursos per defensar-se, autojustificar-se i tapar els defectes dels altres mitjançant el fet tan bíblic de qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Curiosament, però, Fernández té un personatge que és una caixa de sorpreses i, quan ja et creies que el tenies apamat, et salta amb un matís diferent. Expressar una varietat de sentiments, d'expressions facials i de canvis de to de veu tan àmplia només ho poden fer els actors superdotats. Si us quedava algun dubte del talent i la maduresa interpretativa d'Eduard Fernández, gaudiu i patiu amb 'Perfectos desconocidos'. Jo crec que, poc o molt, us hi veureu retratats.