[title]
Ha estat una de les sensacions de la cartellera teatral des que es va estrenar al novembre, l'han prorrogada dues vegades i encara teniu de temps fins al 12 de febrer per veure-la. Us donem 5 motius per no perdre-us 'El despertar de la primavera', el musical rock que ostenta el títol del 'Rent' de la seva generació amb què el Teatre Gaudí ha fet diana aquesta temporada.
1. Tot és jove, fins i tot el text
La producció catalana que podeu veure al Gaudí és la primera que es fa a Barcelona d''El despertar de la primavera', però és que el muntatge original, estrenat a l'off Broadway el 2006 –que va recollir vuit premis Tony, inclòs el de millor musical–, tot just té deu anys. Ara, per joventut, la dels intèrprets: els personatges de l'obra estan en el trànsit de la infantesa a la joventut, i els actors que els interpreten no estan tan lluny d'aquesta edat (que us estalviareu la vergonya de veure madurets amb bata d'escola, vaja). Els únics veterans de l'elenc són Mingo Rafols i Roser Batalla, en els papers adults. I a la direcció hi ha Marc Vilavella, qui fa unes temporades ens va conquistar fent de Miguel Molina al musical copler 'Ojos verdes'.
2. No és Disney, és Wedekind
Els més conservadors potser trobaran que 'El despertar de la primavera' no és un musical per a tots els públics. El 'despertar' del títol és el sexual, i l'erotisme plana per sobre tot el musical de manera explícita (fins i tot hi ha una mica de pit i cuixa), però també hi ha violència i mort. Que no us estranyi: no és Disney, és una adaptació d'un text teatral de Frank Wedekind (el creador de la devoradora d'homes Lulu) que critica la repressió sexual al segle XIX i que en el seu temps va ser censurada, prohibida i titllada de pornogràfica.
3. Pressupost discret, resultat magnífic
'El despertar de la primavera' és una producció senzilla, d'escenografia mínima, però el resultat és molt més estimulant que el de la majoria de musicals de franquícia amb molt de pressupost i poca ànima. El secret? Que sap invertir en el que és essencial. Malgrat un pressupost ajustat, cada funció reuneix quinze actors-cantants i set músics que interpreten en directe –com ha de ser en un musical decent– la partitura de Duncan Sheik.
4. Cantants que saben cantar
Però els grans resultats no serien possibles sense el talent. La manca de tradició del gènere a casa nostra fa que encara ara sigui massa habitual veure musicals interpretats per actors als quals els manca formació com a cantants, amb resultats indefensables. Les noves generacions sí estan formades, i això es nota en un muntatge com 'El despertar de la primavera', on els solistes (Marc Flynn, Elisabet Molet, Eloi Gómez i Laura Daza) es llueixen, i els números corals brillen. Atenció a la captivadora creació d'Eloi Gómez del nerviós Moritz, entre el Johnny Rotten dels Sex Pistols i el Rick d''Els joves'.
5. Vosaltres també en sortireu cantant
Si sortiu de veure un musical i no ho feu taral·lejant la tornada de cap dels seus números, segurament és que us acabeu d'empassar un fiasco. Un musical sense 'hits', sense cançons amb potencial de radiofórmula, és un fracàs. I 'El despertar de la primavera' té, com a mínim, un parell de números infal·libles: 'Quina merda viure' (versió en català de 'The bitch of living') i l'adaptació de 'Totally fucked'. En sortireu cantant: “Bla, bla, bla, bla...”. I si no, feu-vos-ho mirar.
