[title]
Ja hem recuperat l'alè després de veure la cinquena temporada de Game of Thrones. Per desgràcia, summer is coming i haurem d'esperar a la propera primavera. I no hem pogut evitar fer un recompte de per què ens sembla una sèrie extraordinària.
1. Perquè la cinquena temporada és millor que el cinquè llibre. Per un cop, ho han aconseguit! Suposo que és important que el mateix escriptor sigui el productor executiu. El cinquè volum de Cançó de foc i gel naufraga en més de mil pàgines plenes de palla, sobretot en el viatge de Tyrion cap a Meeren i les subtilitats de les intrigues contra Daenerys. A la tele, Martin ha llimat personatges prescindibles, ha fet el·lipsis refrescants, i ha afegit marro i truculència als fets (amb encara més sexe i morts que al llibre).
2. Perquè de moment acaba malament, com la vida mateixa. No hi ha personatges intocables: Martin es carrega a qui sigui per electritzar la trama, o senzillament per deixar mal cos a l'espectador/lector. El Red Wedding ja va causar un petit trauma col·lectiu als fans de la saga, i la cinquena temporada també acaba amb una bona clatellada a la moral de les tropes. Davant tant de mal karma acumulat a Westeros, s'intueix que la catarsis final serà èpica (o potser no).
3. Perquè no és moralista. Al contrari: els més podrits de tots són els que presumeixen de moral i rectitud cristiana, en la millor tradició de la doble moral dels de l'Opus o els Legionarios de Cristo Rey. I els que són bons i rectes de veritat, posem-hi per cas el pobre Ned Stark, perden el cap a la primera de canvi.
4. Perquè els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. És mentida el tòpic que diu que no hi ha ni bons ni dolents a Game of Thrones. Al contrari: Tywin Lannister i la seva filla són la personificació de la maldat. I Ramsay Bolton és el sàdic més llefiscós que hagi mai parit mare al Nord. Tyrion és heroi i bufó shakesperià en un, un fet que el fa doblement estimat als ulls de l'espectador. I Daenerys és la personificació de la justícia social i la còlera del proletariat. Ara bé, bona part de la salseta la posen els personatges moralment ambigus, esclar.
5. Perquè és realista dins d'allò fantàstic. La suspensió de la incredulitat –els mecanismes i recursos narratius que fan versemblant una obra de ficció– funcionen amb una precisió mil·limètrica. Els personatges no fan ni diuen ximpleries, i els éssers de l'inframon es comporten com ho farien si existissin en realitat: com a feres assedegades de sang que et salten a la jugular.
6. Perquè les dones són fortes. Daenerys, Cersei, Arya, Sansa... Totes són dones en un món d'homes que no es resignen al seu destí. I no dubten a matar o a coses pitjors per escapar-ne. Cal recórrer a Ursula K. Le Guin –si no heu llegit la seva extraordinària saga de Terramar, ja trigueu– per trobar una altra obra de fantasia on les dones hi juguin papers així d'importants. De fet, com tot bon amant de la sci-fi i la fantasia, Martin és un fan confés de l'obra de Le Guin.
7. Perquè hi ha pit i cuixa a dojo. Carn tremolosa i carn tersa per donar i vendre, parrussos, titoles, com no n'havíem vist des de Los señores del acero o aquella meravella d'intriga i aventures que era la sèrie Roma.