[title]
Serà al TNC fins a mitjans de juny i potser no tindreu l'oportunitat d'anar a veure una obra de teatre imprescindible, un cop de puny a la contemporaneïtat, a la teatralitat de pa sucat amb oli. Potser serà com aquell '2666' que va fer Rigola fa prop d'una dècada. O aquell 'Tirant lo blanc' de Calixto Bieito i Carles Santos. O el 'Coral romput' de Joan Ollé. O el 'Paso doble' de Miquel Barceló i Josef Nadj. O el 'Siena' de La Veronal. Obres que passaran a formar part del 'corpus' teatral barceloní, que hauríem de mostrar a fora, que tothom hauria de tenir l'oportunitat de gaudir-ne.
1. És un teatre d'idees que costa molt veure a la cartellera, sobretot en els últims temps. El personatge de Soleràs llança dards impressionants, com quan, al primer acte, li pregunta a Lluís: “Com es vomiten els romanços?”. Havíeu sentit mai una frase com aquesta en un teatre, últimament? Teniu una resposta? La fe, la llibertat, el pacifisme, l'esperança, les relacions entre homes i dones... Tot surt a 'Incerta glòria'.
2. Posa cara a quatre personatges mítics de la literatura catalana. La Trini, en Soleràs, en Lluís i Cruells són quatre personatges cabdals del segle XX i fins ara la seva fesomia residia únicament en la nostra imaginació. Potser ens imaginàven en Soleràs més escarransit, però Pau Roca és perfecte per aquest paper. Perquè el dota d'un to entre xulesc i indefens que ens l'apropa com mai no l'havíem imaginat.
3. El segon acte és magnífic. Mar Ulldemolins (Trini), asseguda en una cadira, i Roca (Soleràs) estirat a terra, mentre ella llegeix les cartes que els dos amics s'han enviat. De fons, la cara en moviment d'Ulldemolins projectada, com si fos una pel·lícula de Dreyer. De tant en tant, el seu pare (Andreu Benito) apareix. Acarona la projecció, s'hi recolza. L'acte dura 35 minuts. I podria haver durat dues hores!
4. Nao Albet és un brillant actor. Del duet que forma amb Marcel Borràs, sempre havíem pensat que aquest era l'actor de debò. Però aquí, en Nao és un Lluís superb. Té la mirada de l'home vençut, a qui la guerra ha canviat. Dur, aventurer, enamoradís, heroicament perdut. És l'ase dels cops de Soleràs, el seu contrincant dialèctic. I no s'arronsa.
5. El tercer acte funcionaria sol. Quan tot està perdut, Rigola fa baixar del sostre un bosc de microfòns i asseu a tots els personatges en una taula grotesca, on es foten un tiberi escandalós si tenim en compte que els republicans estan a punt de perdre-ho tot. Els personatges es disparen a boca canó i l'acció s'accelera. Quan la retirada és un fet, els difunts ens expliquen les peripècies de Soleràs i el comandant Picó (Toni Mira). Rigola només canvia la il·luminació i la posició dels micròfons. Esplèndid.
6. Li falta emoció, però 'Incerta glòria' és això. Potser cap obra contemporània podria ajustar-se com aquesta a l'actual moment estètic de Rigola, fred i calculador, minimalista emocionalment. La decepció és el 'leitmotiv' que recorre la novel·la Sales i, davant d'això, el director evita, com cal, el sentimentalisme. No sentim llàstima per ningú. Tots van fer una aposta i van perdre.
7. El públic està preparat? Tinc la impressió que la gent que ha anat al teatre en els últims anys, els anys de la crisi, no està preparat per copsar tot el que ens diu el duet Sales-Rigola a 'Incerta glòria'. No estem acostumats a pensar ni a que l'estètica ens ofereixi respostes. Ni a les preguntes que ens llancen.
8. Parla de nosaltres. No ens equivoquem: aquesta obra no és pretèrita, sinó que depassa el temps en què va ser escrita. Tots som fills de la Guerra Civil, dels 40 anys de franquisme, de la dita Transició.