[title]
Fa dies que ningú parla d'altra cosa: són a les portades dels diaris, les xarxes socials, les sobretaules i probablement al teu rebost. Són a tot arreu, però no tothom els pot veure.
La realitat augmentada de Pokémon GO va arribar als nostres mòbils a principis de juliol i en pocs dies va desencadenar tal revolució que la seva cerca a Google va superar la de la pornografia (a més de propiciar les primeres degeneracions eròtiques del joc). Una bona comparació per mesurar l'impacte social, oi? Potser s'entén encara millor explicant que s'ha baixat més de 30 milions de cops i que el tenen més del 10% dels mòbils Android.
Igual de ràpid que l'aplicació es van propagar les opinions favorables i adverses sobre la mateixa: els vídeos de gent corrent pel Central Park com si fos l'apocalipsi 'només' per atrapar una criatura llegendària, l'alienació creixent de la societat i el fet que el joc ja hagi ocasionat accidents de cotxe, robatoris i gairebé la mort de dos adolescents que van ser confosos per lladres ha provocat una allau d'opinions que carreguen contra Pokémon GO i els seus usuaris. Per qui vulgui més detalls, Internet està farcit de notícies delirants i d'estampes tan friquis com una imatge del llegendari guionista de còmics Alan Moore amb un ratpenat (Zubat) volant al seu costat.
It's not just Pokemon trainers who are wandering into strange and hostile situations. #Zubat #AlanMoore #PokemonGo pic.twitter.com/3CeZkS92If
— Amber Moore (@Amber_moore) 15 de julio de 2016
Per contra, els seus usuaris defensen que Pokémon GO aconsegueix que els joves surtin al carrer, facin esport i es relacionin tangencialment amb els altres entrenadors. També que el joc ha ajudat persones amb depressió, ansietat i altres problemes mentals a sortir de casa.
Per tal d'opinar amb una mica de base vaig decidir baixar-me l'aplicació, posar-me la gorra d'entrenador i viure el món Pokémon en primera persona. Que el Raval està ple de rates no és cap novetat, però els Rattatas que m'apareixien a la pantalla del mòbil es veien especialment amenaçadors. Realment vaig patir ansietat quan havia d'apartar la pantalla del mòbil del Pokémon sense haver-lo caçat, com si la criatura se m'hagués de llançar al damunt i cruspir-me.
Em va sorprendre molt positivament que l'aplicació identifiqués diferents grafitis del Raval i fins i tot en detallés l'autor, aportant un petit component didàctic a l'aplicació. El joc també reconeix algunes cases okupa de Barcelona i fins i tot etiqueta com a 'purgatori' el casal d'avis de la Llagosta, pel que m'encantaria conèixer l'autor de les localitzacions.
La resta: una hora d'estrès i maldecap, un pobre colom a qui vaig xutar sense voler a Plaça de Catalunya mentre mirava el mòbil i els perills imminents de creuar un semàfor de Passeig de Gràcia en vermell i d'un skater que gairebé m'envesteix. Sens dubte, el joc no està fet per mi.
No opinen el mateix els milions de jugadors que cada dia passen hores al món Pokémon. Entre ells hi ha els integrants de la comunitat Pokémon GO Barcelona, que diumenge passat va celebrar una trobada amb més de 2.000 assistents que va acabar amb un expedient de la Guàrdia Urbana per ocupació de la via pública. El portaveu del col·lectiu és l'Aleix Cabanach, jove de 18 anys amb les coses clares i experiència anterior en altres trobades de 'gamers'.
En un moment de l'entrevista afirma: “La gent ja va tot el dia amb el mòbil a la mà. En tot cas Pokémon GO ho ha accentuat, però és responsabilitat de cadascú posar-se els seus límits i prendre precaucions.” És clar: el problema no és el joc sinó l'ús que en fem. Pokémon GO és només un pas més en l'escala de dependència tecnològica innecessària que provoca que des de fa anys vegis a tothora gent enganxada a la pantalla del mòbil pendent de qualsevol parida que aparegui a WhatsApp, Facebook, Instagram, Snapchat o qualsevol derivat.
Al seu torn, la periodista especialitzada en videojocs Gina Tost resta importància a la polèmica i recorda que aquesta és pròpia de gairebé qualsevol arribada d'una novetat al gran públic. Tot i això, és evident que qualsevol estímul que ens allunyi de la realitat en situacions delicades és perillós (em refereixo, per exemple, als qui caminen vora una carretera o han de travessar-la). D'altra banda és més que palès que, lluny de la intel·ligència a què alguns aspiren, la nostra societat és immadura i sacrifica la racionalitat per les baixes passions i davant de gairebé qualsevol temptació.
Per això crec que, més que els simpàtics avisos que ha anat compartint la policia, el que cal per fer de Pokémon GO un joc segur és limitar l'aparició de criatures en entorns concrets com poden ser el Parc de la Ciutadella, l'Arc de Triomf i alguns carrers. En cap cas, però, a prop de carreteres o passos de vianants ni en propietats privades a no ser que aquestes ho hagin autoritzat prèviament.
Davant el meu escepticisme, tant l'Aleix Cabanach com la Gina Tost creuen que el joc no és un fenomen d'unes setmanes sinó que pot créixer en els pròxims mesos, sobretot si s'hi van afegint novetats per tal de no avorrir l'usuari. En aquest sentit, la interacció amb la resta de jugadors en un entorn de realitat augmentada pot ser clau. En una recent compareixença a la Comic-Con de San Diego, John Hanke (president de Niantic, companyia responsable de l'aplicació) va afirmar que el joc de moment només compta amb el 10% de les característiques que tenen planejades, així que ens agradi o no sembla que tenim Pokémon GO per estona.