[title]
Fa més d'una dècada que la història dura i encara no s'ha trobat desllorigador al tema. El Teatre Arnau continua tancat i la gent del barri que el reclama. Fa 20 anys que va tancar aquest espai històric de quan el Paral·lel era el centre escènic de Barcelona, una mena de Broadway que no ha acabat de quallar mai. Des del 2011, l'edifici és propietat de l'Ajuntament, que el va comprar a una església evangèlica xinesa per 2 milions d'euros. I des de fa uns mesos que la Plataforma Recuperem el Teatre Arnau intenta que els esdeveniments avancin. Per altra banda, l'Institut del Teatre està lluitant perquè s'hi ubiqui el Museu de les Arts Escèniques (MAE), ara mateix invisible als soterranis de l'escola. Qui guanyarà?
La plataforma ha difòs un manifest en el qual diu:
-"Davant les necessitats culturals i socials del territori, proposem crear un equipament públic dedicat a les arts escèniques i la memòria al voltant del Paral·lel. I ho volem fer, des de la iniciativa comunitària, l'economia social, la cultura de base i el compromís amb els barris".
-"Considerem el Teatre Arnau una peça clau del patrimoni del Paral·lel que no podem perdre. Per aquest motiu, ha de ser també un centre d'interpretació del Paral·lel: que reculli la memòria popular en diàleg amb el present de l'avinguda. Un espai que miri enrere amb respecte, sense descuidar el futur".
-"Per aquest motiu, els sota-signants demanem a l'Ajuntament de Barcelona –actual propietari del Teatre Arnau– un procés participatiu i transparent perquè aquest projecte es pugui construir des del consens i la plena legitimitat democràtica. Demanem també a totes les forces polítiques que el Teatre Arnau no sigui moneda de canvi de negociacions en despatxos".
La pilota, doncs, és a la teulada de l'Ajuntament, que haurà de decidir què fa amb un teatre que està en ruïnes. Per ara, només ha enviat un equip d'enginyers a valorar què podria costar la rehabilitació per obrir-lo de nou i ha dit que obrirà un procés participatiu. El govern anterior de Xavier Trias va intentar que algú se'l quedés a canvi de 50 anys de concessió. Però ningú no s'hi va interessar. Té 300 butaques, si som generosos, cosa que fa que explotar l'Arnau no sigui cap súper negoci. I podria passar com El Molino, que a dures penes aconsegueix mantenir l'activitat: massa poc aforament per oferir espectacles amb cara i ulls, i que interessin el públic majoritari.
La Plataforma té com a mirall el Teatro del Barrio madrileny, que capitaneja Alberto San Juan, on el teatre social i polític és la punta de llança. I asseguren que, "davant les necessitats culturals i del territori, cal recuperar un espai ja existent des d’un compromís entre el món cultural i el món veïnal". I posen l’Ateneu de 9 barris com a exemple.
L'Arnau es podria reformar i la cosa costaria molts milions d'euros. El problema serà què s'hi fa després. Aquí som experts a aixecar temples de marbre per a la cultura que queden inútils un cop oberts, ja que estem disposats a gastar molts quartos a l'hora de posar macos els edificis, però després no volem gastar-nos-els en una programació de qualitat. És el problema que té ara damunt la taula la Sala Beckett de Poblenou: compta amb el mateix pressupost que a Gràcia, quan la diferència és abismal. D'una sala de 80 espectadors a dues sales de 250 i 150 espectadors, respectivament, a banda de multiplicar per deu els metres quadrats. Per ara, tenen un tècnic i un regidor, que amb prou feines podran fer funcionar una de les dues sales.