[title]
El 27 de febrer del 2015, just fa un any, llegíem la notícia de la mort de Rosa Novell, gran dama del teatre català, escenògrafa i actriu. Dos anys abans li havien detectat un càncer, i el tractament que li van subministrar va afectar-li el nervi òptic i va perdre la vista. Encara així, va seguir treballant tant fins que les forces li van fallar del tot. Tres mesos abans de morir, quan ja no hi veia, va fer temporada a l'escenari del Teatre Romea amb 'L'última trobada' d'Abel Folk. I ara els cines Texas estrenen 'El testament de la Rosa', una pel·lícula de 50 minuts increïble, d'emoció forta i angoixa latent. És obra d'Agustí Villaronga, celebrat director de títols com 'El rei de l'Havana' i 'Pa negre', que ens hi ensenya la Rosa en l'etapa final, una au ferida i que encara així intenta seguir volant. És de nus a la gola. Podeu consultar els horaris aquí.
Quan es va rodar, actriu i cineasta assajaven per a una versió escènica del monòleg de la Mare de Déu a 'El testament de Maria', de Colm Toíbin. Ella, amb un auricular a l'orella, per on una assistent l'ajudava a passar text quan ja no podia llegir-lo, els dits ossuts, igual que branquillons, carregats amb anells de plata massa grossos per al seu diàmetre. "Aquests són els meus ulls", diu davant de la càmera, allargant els braços sobre el buit, guiant-se pel tacte. Recordo una entrevista que li va fer en Jacinto Antón per a 'El País', en un camerino del Romea, en què deia que les mans de l'actriu eren com dos coloms blancs descansant sobre els genolls. La imatge és poderosa, i perfecta per al que ens trobem aquí.
Amb el text de Toíbin als llavis, tan prims, Rosa Novell ens porta a rememorar passatges de l'Evangeli, més gràfics que una pintura barroca. Ens parla dels temors de la Verge, de Llàtzer i sobretot de la tortura de Crist, del mal que feien les espines quan li travessaven el front i d'aquells claus terrorífics que els soldats li van clavar allà on el canell i la mà s'ajunten, preciptant un torrent de sang avall del Calvari. "M'he fet molt més espiritual", ens diu Rosa Novell, des de la pantalla, amb les pupil·les humitejades com si de les parpelles naixés la rosada. No és una pel·lícula lluminosa, no ens enganyarem. Però sí que està feta amb la tendresa de l'amic que t'acompanya quan et trobes la mort de cara, sense edulcorants ni metàfores enganyoses. Només una mica de calma i serenor.
Fa un any de la mort de Rosa Novell, i em consta que Agustí Villaronga és als Monegros, fent recerca d'escenaris naturals per a una adaptació de l''Incerta glòria' de Joan Sales. Del projecte de fer 'El testament de Maria' plegats, només en queda aquesta cinta, 'El testament de la Rosa', que s'ha convertit en molt més que una història bíblica. Dura poc menys d'una hora, però té el valor de l'últim testimoni, de la veu que s'expressa per darrer cop. "La mort produeix una angoixa molt localitzada en un punt precís del ventre, com una fletxa clavada", diu la Rosa. I del seu coll tremolós, recitant les línies que tan bé s'ha après, surt un sentiment inapel·lable. Immensa.
