[title]
El Zurich en perill! Colau es vol carregar un símbol de Barcelona! Tots hem llegit els titulars apocalíptics i hem escoltat els tertulians lamentar-se d’aquesta Barcelona punk i profana amb els símbols. El cafè Zurich afronta un moment complicat, l’ordenança de terrasses pot fer desaparèixer una bona part del oceà de cadires i taules que té l’establiment a la vorera. S’ha dit que s’eliminarà tota la terrassa, fins i tot que es tancarà el cafè, quan en realitat es parla de suprimir una part de la terrassa per fer més còmode la circulació d’aquesta espècie en vies d’extinció coneguda com a vianant.
Sobta la preocupació desmesurada que ha generat aquest possible escapçament via ordenança. Algú ha decidit que el Zurich és un emblema de Barcelona, potser hauríem de preguntar a la resta de barcelonins quina part hi ha de veritat en aquesta afirmació tan taxativa. Considero que el Zurich és un punt de trobada, una peça amb història, sí, però per molt mal que faci admetre-ho, va començar a diluir la seva essència quan es va afegir al parc temàtic per a guiris i creuers en què s’ha convertit el centre de Barcelona. Per altra banda, l’argument del punt de trobada no s’agafa per enlloc. Que tothom quedi al Zurich el converteix en un emblema de la ciutat? Aleshores l’Apple Store de Passeig de Gràcia hauria de ser proclamat patrimoni històric.
Començo a pensar que en aquesta guerra importa molt poc el desenllaç. El Zurich és una imatge tan popular que els detractors sistèmics de l’administració Colau no es poden creure la sort que han tingut amb aquesta polèmica. La (possible) intervenció a la terrassa d’un lloc tan cèlebre i les possibles víctimes són les excuses perfectes per carregar gratuïtament contra una alcaldessa sense sentiments que no vol saber res de la Barcelona antiga, que fot treballadors al carrer, que es carrega símbols i tradicions com si estigués fent una partida d’Space Invaders, bla, bla, bla. El Zurich és un gran altaveu, i tant que sí.
La realitat més coent és que els contribuents que encara vivim en la prehistòria i ens desplacem a peu per la ciutat tenim dret a gaudir de més mobilitat a unes voreres cada cop més intransitables, farcides d’obstacles i obres, de bicicletes, skates, patinets i tota mena de vehicles sobre rodes. Les terrasses han de ser respectuoses amb l’espai del vianant i han de ser contingudes amb una ordenança racional i justa. Hi ha llocs on s’han de fer eslàloms per circular entre l’acumulació de cadires, para-sols i taules.
Ningú diu que es carreguin el Zurich, ans al contrari: el meu desig és que segueixi on sempre durant molts anys més. Senzillament es tracta d’imposar el sentit comú en una confluència urbana superpoblada i necessitada urgentment de més espai per al transeünt. Una aplicació flexible de la normativa, que serà el que acabarà passant, n’estic convençut, hauria de permetre una coexistència equitativa entre el cafè i els vianants i, per descomptat, no hauria de desembocar en l’apocalipsi que vaticinen alguns. Una iniciativa privada, per molt emblemàtica que sigui, no pot anar per davant dels interessos de la majoria.
El problema és que el descontrol de la bombolla de les terrasses ens ha dut a situacions lamentables com aquesta, on hi ha un drama que transcendeix el pols entre el gremi de restauradors i l’ajuntament o l’oportunisme anti-Colau: que en aquesta refrega és que es pugin quedar treballadors sense feina pel camí.
No desitjaria a ningú que perdés la feina, i molt menys als exquisits cambrers del Zurich: no ho mereixen. Ara bé, el més fàcil aquí és jugar la carta de la nostàlgia, l’alarma i el simbolisme per abonar-se als arguments més populistes de l’escomesa anti-Colau. Curiós, perquè un fotimer de comerços històrics, alguns d’ells molt més simbòlics que el Zurich, van tancar dramàticament durant l’anterior administració per culpa de la pressió turística; comerços que sí van deixar un autèntic reguitzell de treballadors al carrer. On eren els titulars alarmants aleshores? On eren els escarafalls?