[title]
L'any 1977, quan s'anava a estrenar 'Una nova esperança', ningú no esperava que 'Star wars' acabaria quallant com la saga de més èxit de la història. I això que George Lucas tenia una fórmula comerical infal·lible, que consistia a fusionar els grans herois galàctics de la cultura pop, com el supersònic Flash Gordon, amb les llegendes fundacionals de les mitologies d'aquí i allà. Lucas volia portar el rotllo 'artie' espacial del '2001' de Kubrick a l'esfera del consum familiar, com una pel·lícula Disney. 'La guerra de les galàxies' era una pel·lícula pensada per a nens d'entre 8 i 12 anys. I aquí va tocar os. Els nens que el 1977 tenien 12 anys, ara n'acaben de fer 50, i al llarg de les dècades han arrossegat fornades i fornades de fanèrrims que s'han unit al culte al planeta Tatooine. I són ells els que han convertit l''Episodi VII: El despertar de la força' en un d'esdeveniment bíblic.
Si encara no l'heu vista, tapeu-vos els ulls, perquè el que ve a continuació pot contenir algun 'spoiler'. Jo vaig anar-hi divendres al matí, a la matinal de la sala Phenomena, i he hagut d’esperar unes hores perquè en calent em sortien espurnes dels dits. Molts estareu d’acord, és una pel·lícula brutal, en quotes associades a J.J. Abrams, a la mateixa velocitat èpica a què va fer que ens empasséssim ‘Lost’ fins al final fins i tot quan ja ens semblava infumable, hipnotitzats encara sota el poder del clímax de moments estel·lars. ‘Not Penny’s boat’. El pols se’ns accelera des del moment en què veiem l’'stormtrooper' amb les tres ratlles de sang sobre el blanc de la màscara. El despertar de la consciència, l’individu que se separa del ramat. Deia Lucas que per construir la imatge de l’imperi del mal s’havia inspirat en les filmacions de Leni Riefenstahl, la propagandista del règim nazi, en aquelles cintes on es veia l’avioneta de Hitler sobrevolant els carrers de Nuremberg l’any 35. Aquí, la iconografia feixista és encara més òbvia.
Tenim un dilema moral, el del primer soldat de la guàrdia d’assalt que decideix canviar el seu codi alfanumèric per un nom de pila. Tenim un robotet esfèric, una taverna plena de bèsties tentaculades que emula aquell antre dels inframons planetaris en què Luke Skywalker va conèixer Han Solo, i tenim molta nostàlgia. En el fons, tot sembla meticulosament dissenyat perquè ens recreem en el nostre record de la saga original, per no decebre l’expectació dels 'warsies' que segueixen revisant els sis primers episodis en ‘loop’ com si la indústria del cinema no hagués donat res més. ‘El despertar de la fuerza’ és en realitat un mirall del passat, tallat sota el mateix patronatge que va fer que la primera pel·lícula arrasés.
El dron BB-8 –una mena de Wall-E d’una galàxia molt llunyana– porta informació classificada en el seu ‘back-up’ com R2-D2 duia el missatge d’auxili de Leia Organa a Obi Wan. Els amors continuen, l’herència familiar segueix el seu curs. Hi ha una el·lipsi temporal, però la història es repeteix. La Força que va anar a triar Luke com l’home entre un milió apunta la seva mirada astuta aquest cop en Rey, una pobra noia en un planeta convertit en deixalleria que espera la seva família desapareguda. I nosaltres ens enganxem a la pantalla per l’atractiu magnètic del ‘has been’, del que fou. Era el que demanàvem, i J.J. Abrams sap com satisfer-nos, com posar-nos la pell de gallina perquè sortim del cinema sense retreure-li res. És tot una trampa? Hi ha res de nou sota el sol? Penseu-hi. Pensem-hi. Potser, quan se’ns hagi abaixat la febre. Mentrestant, gaudiu de l’espectacle.