[title]
S'han confirmat la noticia que vam avançar fa un parell de números: Casa Leopoldo, que lluïa un cartell de tancat per reformes d'ençà l'agost, no tornarà a obrir. La Rosa Gil ha explicat a El Periódico que, als seus 66 anys, està "cansada" i no se sent amb forces de continuar el negoci. Gil portava anys bregant amb l'efecte de la crisi i s'havia plantejat vendre l'establiment, però l'entitat del local era tan forta que va tirar endavant més temps del que hauria volgut. Segurament tornarà a obrir com a restaurant, amb una altra gestió, però no se sap encara si amb el nom de Casa Leopoldo.
Això vol dir que abaixarà la persiana un establiment que va obrir portes el 1936, i que sobrepassa de molt la categoria d'establiment emblemàtic. De fet, Casa Leopoldo va ser crucial en la introducció a Barcelona del platillo de l'Empordà (com qui diu, els pares de Gil van importar a principis dels 60, de l'aleshores feréstega Costa Brava, el mar i muntanya). La personalitat de Gil de fet iguala amb escreix l'aureola del local favorit de Carvalho, temple taurí i casa de la vella guàrdia de la progressia. Gil, des de la Fundació Tot Raval, ha estat una de les cares públiques que han defensat el barri en la seva metamorfosi i han intentat preserva-lo de la degradació i la gentrificació.
Ara bé, amb la desaparició de Casa Leopoldo, ¿es perd quelcom rellevant gastronòmicament avui? Fa anys que no hi menjo, però comensals que hi havien anat recentment, algun d'ells molt propers a la casa, m'havien comentat que la qualitat havia caigut en picat. Tot i el 'carinyo' que li tenim: ¿tenia sentit (o era viable) un restaurant de platillo (mandonguilla, cua de bou, peus de porc) a 50 euros el tíquet mínim, que pujava a 70 si et despistaves? A cases de la seva quinta com L'Agut, en plena forma, aquesta oferta la trobes a 35 euros. O sense anar més lluny, el Fermí Puig et fa un complet nocturn excel·lent per 45 euros, tot inclòs.
Com assenyala el meu company Jordi Luque en el seu bloc, no deixa de ser paradoxal que en una Barcelona en què la cuina de la iaia torna a brillar als llocs de pisto, hagi de tancar el paradigma d'aquesta cuina. La gent es pica per menjar a llocs com El Suculent i el Cañete Mantel, també al cor del Raval, i a un preu lleugeríssimament inferior al de Casa Leopoldo. Aquestes dues cases més joves ho fan molt bé, ep. Però crec que aquí es reprodueix un patró recurrent de la mentalitat dels moderns barcelonins –no diré hipsters– quan van a concerts. Si toca un artista jove, guapo i bandarra que fa el mateix que un senyor gran (amb molta més experiència i més repertori) aniran a veure al jove, guapo i bandarra.