[title]
Uns mesos fatídics
Caram, quins dies, quines setmanes, quins mesos: Jeanne Moreau, Terele Pávez, Basilio Martín Patino, Jerry Lewis... Quatre figures indiscutibles en la història del cinema. Cadascun des de la seva especificitat. Cadascuna des de la seva singularitat. A Lewis, un gran cineasta i un còmic descomunal, tots els tímids del món també li devem moltíssim: ell va ser (i és encara) la nostra inspiració, el nostre referent, aquell model de comportament social al qual hem acudit quan ens hem vist obligats a interrelacionar-nos amb el món, a sortir del nostre planeta.
La tàctica antitimidesa
És a dir: ¿quants cops, acorralats davant la situació d'haver de parlar amb una, dues o trenta persones, els tímids radicals ens hem posat a reproduir les cares i les veus típiques de Jerry Lewis, a rememorar la seva exagerada gestualitat a pel·lícules com ara 'El professor guillat', 'Jerry Calamitat' o 'El grum'?
Un argument que es repeteix
I és que una bona part de les comèdies dirigides o només protagonitzades per Lewis van d'això: d'ell que es veu empès a fer un pas endavant per trobar feina o per trobar companyia. Comèdies, sí, divertidíssimes, sobre les dificultats per integrar-se socialment i sobre totes les ximpleries que fas (o pots fer) per dissimular el teu pànic escènic. 'El professor guillat' és la història d'un tipus que vol socialitzar, i no ser (només) un friqui.
Gràcies, mestre!
La mort (no sobtada: tenia més de 90 anys, i, vés, és llei de vida) de Jerry Lewis ha commocionat als amants del cinema en general, i, a més, a tots aquells individus que no som tan poca-soltes com semblem, sinó que duem una màscara per dir-vos a tots vosaltres, senzillament, "hola".
