[title]
Baixar del metro a Plaça Espanya. Esperar l’autobús. Pujar-hi. Van plens, fer-te un lloc. 30 min. Baixar. Caminar deu minuts més. Arribar a casa.
El total pot arribar als tres quarts d’hora de trajecte. Des de Plaça Espanya. És el viatge que ha de fer cada dia el Miquel, veí de la Marina del Prat Vermell. Perquè diu viure en un barri de tercera.
La Marina i la Zona Franca, part del districte de Sants-Montjuic, encara no té metro. I no serà per falta de promeses: des del 2002 que l’arribada de la L9-10 s’assegurava al veïnat dels barris.
Aquesta promesa no només no s’ha complert, sinó que ha esdevingut un dels despropòsits pressupostaris més grans. Per poder fer front a les despeses, la Generalitat ha posat la construcció i gestió de diverses estacions en mans d’empreses privades, a qui ha de pagar un cànon tot i no estar-les utilitzant.
Tots els partits, sense distinció, van incloure acabar aquest projecte urbanístic als seus programes per a les eleccions municipals. I és que la manca de transport públic als barris de La Marina – Zona Franca és una de les taques més visibles de l’administració pública catalana, i de les que més remor ha generat.
Fa tres setmanes, els veïns van tallar el Passeig de la Zona Franca per demanar transport digne. Però hauria pogut ser fa tres mesos, o tres anys: les manifestacions i mobilitzacions no són noves. El resultat, però, encara és nul.
És per això que en Miquel, de la mateixa manera que molts dels veïns dels barris, denuncien viure en un barri de tercera. Per no tenir metro. Per trigar una hora en arribar al centre. I tot i així, seguir formant part de Barcelona.