[title]
Son les 8 del matí a la meva parada. Enèsima vaga de Metro a Barcelona. La imatge de l’estació evoca una fàbrica de carn humana processada. Una massa sudorípara i inabastable de gent emplena l’andana. Del terra emergeix una fortor d’humitat, peus i halitosis que es manté en flotació sobre els nostres caps com una boirina tòxica. Cops de colze. Empentes. Algú respira molt a prop del meu clatell. I el metro que no ve. I això que s’emplena.
Els desesperats usuaris que comparteixen infern amb mi no estan tan lluny dels treballadors del metro que han convocat la vaga. La majoria d’aquests usuaris segurament pateix unes condicions laborals infinitament pitjors. Molts d’ells han de fer sacrificis per pagar els caríssims abonaments de TMB. De fet n’hi haurà que fins i tot perdran diners... El que fa més mal és precisament això, que els que més necessiten el metro per subsistir siguin els principals ferits en aquest foc creuat entre els treballadors de TMB i l’Ajuntament. I no parlo d’un grup reduït de persones, parlo de milers i milers de damnificats.
I en aquesta estació en som uns quants; comprimits, emprenyats com a mones, entrant a cops a un vagó farcit de gent que recorda als trens massificats de Bangla Desh. N’hi ha que es queden fora. No hi caben! Per a molts treballadors, el metro és un article de primera necessitat. Vital. Una vaga tan llarga suposa un problema irresoluble per a aquesta gent, un canvi radical de dinàmica en la seva rutina i en molts casos una pèrdua d’ingressos.
És molt fàcil treure el carnet de cupaire a temps parcial i posar-te del costat de TMB. Efectivament, la vaga no es nota fora de les hores punta. Si agafes el metro a les 11.30 h, et semblarà un dia normal. Ara bé, a tots els que demanen comprensió amb les reivindicacions dels treballadors del metro i deien que tampoc ens morirem per esperar sis minuts més del compte, els convidaria que anessin demà a Estació de Sants a les 8 del matí i respiressin ben fort l’odi i la impotència dels usuaris. Si és que poden respirar.
Començo a pensar que als treballadors del metro se’ls en fot la imatge repel·lent que l’opinió pública s’està enduent d’ells. El deteriorament del prestigi del col·lectiu ja és insalvable. Fins i tot els que haurien de defendre’ls per solidaritat treballadora, la classe obrera que pica pedra a les set del matí i utilitza el metro com a mitjà de transport, han esgotat definitivament la seva paciència. La sensació és que s’han quedat sols.
No obstant això, hi ha un sector de damnificats per la vaga que em resulta més preocupant que els rebotats. Són els resignats. Usuaris del metro que ja han assumit la vaga com un fenomen inevitable i cíclic, que l’accepten en silenci i reben el càstig entumits, com sacs de boxa. Això és el que fot més por. Que acceptem les vagues salvatges com a rutina i no ens importi ser utilitzats com a escuts humans en una guerra que només es nodreix de víctimes innocents. Ja n’hi ha prou.