[title]
La setmana passada, el crític de cinema Pere Vall em demanava, en un atac d'indignació 100% George Costanza, que carregués en aquest blog contra el 'mobbing' que des de fa un temps se li està fent al sucre refinat, el blanc de tota la vida, a moltes cafeteries barcelonines.
És una reivindicació que em captiva perquè és deliciosament suïcida. El sucre blanc és un verí que només s'hauria de comercialitzar a les drogueries, al costat del salfumant i el lleixiu industrial; plorar la seva desaparició en aquests temps bio-hipsters-healthy-raw-cuqui-brunch és un acte de bogeria i valentia al qual m'hi he d'adherir.
Saps què, Pere? Tens raó. El boicot al sucre blanc és un fet palpable a qualsevol cafeteria o bar modern: a les taules, les sucreres de sempre han estat substituïdes per bols d'una pasta marronosa que deixa el cafè amb un gust de matalàs molt inquietant.
La moda del sucre morè també ha estat decisiva. Sembla que si endolcim el tallat amb aquests grans marrons -molts cops igualment refinats i colorats-, l'organisme ens ho agrairà. I la cortina de fum funciona! El blanc ha perdut el privilegi de ser l'opció per defecte i a molts llocs ja et posen la tassa amb un sobre sucre marró, que queda molt bé. Si el vols blanc, l'hauràs de demanar amb la boca petita, com si preguntessis per cocaïna; com si fossis un ionqui, un desheretat. La febre de la healthy food té aquestes coses: acostuma a fer més difícil el trajecte existencial dels que volem palmar abans, però feliços.
Ep, que no som imbècils, que ja sabem que el sucre blanc és més nociu que la diarrea de trol, però si us plau, no l'eradiqueu de les cafeteries. Em sembla meravellós que empleneu la taula amb bols de sucre de canya de Chiquitistán o nèctar d'estèvia recollit per follets del Montseny, però almenys deixeu un sobre de sucre blanc amagadet a un racó, per als qui fa segles que contaminem el tallat amb aquesta droga de disseny i ja no tenim remei. Perquè a Barcelona encara hi ha bojos que no volem renunciar al miraculós combo cafè amb llet-sucre blanc. No hi ha res que se li assembli, és la droga que hem pres tota la vida, ho vam aprendre dels nostres pares, dels nostres avis... Tan difícil és deixar que ens autodestruïm com mana la tradició?