Llibreria Selvaggio

L’establiment duu el nom de “llibreria” però el propietari diu que és “paperaire”, o sigui, aquell/a que fa o que ven paper. I la botiga d’en Selvaggio és un 99% paper (antic) en forma de postals, dibuixos, llibres, cromos, fotografies, accions, retallables, mapes, revistes, diaris, gravats o baralles. Els jocs de cartes,precisament, tenen molt a veure amb la tradició familiar, però el senyor Fernando Selvaggio és un home sorrut, que xerra poc, i no explica res dels seus avantpassats, els Selvaggio. Deu trobar avorrit parlar sempre del mateix, però la professió del seu avi suggereix tot el contrari de l’avorriment perquè era prestidigitador. Arribat d’Itàlia, a cavall entre els segles XIX i XX, en Ruggiero Selvaggio s’instal·la a Barcelona, on actua en teatres, circs i sales de varietats, en companyia del seu fill. Els diaris dels anys 20 els anomenaven “pintores traperos” perquè dibuixaven retrats en un instant, com si fos un joc de mans. També feien música i explicaven les facècies del pallasso. En Fernando sembla haver heretat un punt de la fatalitat del clown de la cara blanca quan parla dels canvis de gustos en el col·leccionisme. Diu que no hi ha compradors nous i que “els clients tipus Obiols, Ferrater, Perucho o Mario Cabré, han desaparegut”. La botiga del carrer de Freneria té prop de 40 anys (abans era al de la Llibreteria i al de Sant Sever). Amb el material embolicat en un mocador de fer farcells, en Fernando Selvaggio havia fet la fira del llibre antic a la plaça d’Urquinaona. Va començar de paperaire al mercat de Sant Antoni, a la parada del pare. Ruggiero Selvaggio Mancini compaginava l’escenari amb la reparació de joguines i la construcció d’autòmats que encara actuen al Tibidabo.