7 coses que us agradaran de 'Buscant la Dory'

La protagonista és la Dory, la peix blau que acompanyava en Marlin en la primera pel·lícula. Com tots sabeu, té dues característiques: pateix pèrdues de memòria a curt terimini i, més important encara, parla balè. Tant Ellen Degeneres en la versió original com Anabel Alonso en la doblada han fet una feina espectacular modulant la seva veu, imitant el càntic submarí dels setacis. No em direu que no l'heu intentat copiar més d'un cop, estirant la cara, obrint la boca i fent girar els ulls sense parar. Però on va aprendre Dory la llengua de les balenes? Nosaltres no us ho explicarem. Aneu al cinema a esbrinar-ho.

El segell Pixar és inimitable. Està vist que aquesta gent sap imprimir caràcter, i no hi ha nova pel·lícula que no recordi totes les anteriors. Després del brutal experiment d''Inside Out', una faula  apta per a nens i èbria de colors que recollia tots els coneixements sobre l'evolució cognitiva, el pensament abstracte, les emocions i els records en un relat tots els públics, aquí tornem a trobar-nos un personatge que s'esforça per recuperar la memòria perduda. A tots ens va arribar al cor aquell amic imaginari, bèstia de fantasia amb el cos replet de llaminadures, que s'evaporava un cop queia en el forat de l'oblit. Digueu-me si la història de la Dory i els seus buits mentals no recupera aquesta mateixa línia.

Hi havia una pel·lícula nefasta que es deia 'Un pedacito de cielo' en què Whoopi Goldberg feia de Déu. No és que tingui gaire a veure amb 'Buscant la Dory', però ens fa molta gràcia que aquí la que queda com una divinitat sigui Sigourney Weaver. Som en una mena de parc aquàtic, adjacent a l'Institut de Biologia Marina de Califòrnia, i per megafonia es va sentint la veu de la tinent Ripley d''Alien' pregonant eslògans ecologistes i lloant les virtuts dels seus científics, que es dediquen a salvar i rehabilitar la vida oceànica malmesa. Fins i tot els peixets l'acaben adorant més que el trident de Neptú. Tela marinera.

També és marca de la casa això d'omplir les pel·lícules d'una mena de 'trip' cromàtic més potent que una sobredosi de peiot al desert d'Atacama. Aquí us hem posat un fotograma d''Up', amb la casa de l'ancià rondinaire lligada a un grapat de globus de colors, com si fossin bèsties de tir en el firmament. Però us podríem haver posat un fragment del paradís cerebral d'Inside Out'. O bé, pel cas que ens ocupa, la pluja de peixos tropicals que plouen del cel a càmera lenta al ritme de 'What a wonderful world' de Louis Armstrong, en un dels moments de 'Buscant la Dory' que més grapen el somriure a banda i banda. La de tonalitats que s'amaguen en un banc de corall!

Seguim buscant picades d'ullet a pel·lícules anteriors de Pixar, com qui juga a cercar en Wally (o era Wall-E?). Hi ha molts detalls que remeten a l'univers de 'Toy Story', el film de John Lasseter que va donar fama als estudis. Per exemple, hi ha l'escena en què els peixets van a petar a un aquari de la zona infantil del parc, una mena de toca-toca en què qualsevol criatura pot ficar la grapa i arrossegar una estrella de mar. És el terror dels habitants d'aquest reducte oceànic: ser atrapats i aixafats pels tendres ditets de la canalla, que baixen com aquell ganxo de la màquina on viuen els marcianets de joguina que teniu aquí a mà esquerra. També el camió del final ens fa pensar en el camió de mudances de l'Andy.

Totes les pel·lícules Pixar vénen precedides d'un curt. L'any passat va ser 'Lava', aquella història d'amor entre dos volcans perduts al mig del mar, amb una cançoneta un xic pesada tocada amb un ukulele que se'ns va ficar entre cella i cella a cop de trepanadora mig estiu. El de 'Buscant la Dory' es diu 'Piper', i tracta d'una gavina recent nascuda que aprèn a caçar cloïsses enterrades a la sorra, a esquivar les onades i a fer amics crancs. Potser us semblarà que li falta una mica de mordent, de mala llet o d'humor. Però la veritat és que és un gust saber que encara es pot explicar un relat tan simple amb tanta emoció reconcentrada. No sempre cal complicar-se la vida!

No feu allò d'aixecar el cul de la cadira tan bon punt veieu que surten lletres a la pantalla. Encara que s'encenguin els llums resistiu a la butaca fins al negre final. Per tres motius. 1) La seqüència dels crèdits inclou uns gags de pixar-se a sobre on surt un pop camaleònic camuflant-se en diferents escenaris de la pel·lícula. I de pas propiciant algun instant de pur 'slapstick'. 2) A més, els crèdits estan regats amb la veu de la Sia interpretant 'Unforgettable', d'Irving Gordon. I el 3) és que un cop han sortit tots els noms hi ha una última escena amb uns lleons marins gandulots que s'estan sobre una roca veient passar la vida. Quedeu-vos, doncs, que us faran riure.