7 versions d''Alícia al país de les meravelles'

Cecil Hepworth va ser el primer a portar la novel·la de Lewis Carroll a la gran pantalla, l’any 1903, quan encara no feia una dècada que el cinematògraf havia estat patentat pels germans Lumière. Hepworth era fill d’un operador d’espectacles de llanterna màgica, i havia passat la seva infància en sales fosques que feien olor de parafina, on es va alimentar de fantasies com aquesta. Es tracta d'un curtmetratge de vuit minuts i escaig, conservat en molt males condicions. Veure'l és tot un exercici d'arqueologia. I encara així, quina joia!

Aquesta és de l’any 1933, i és al·lucinant. Primera, pel càsting de luxe: Gary Cooper, irreconeixible, vestit de cavaller de llauna amb bigoti blanc i una nàpia de barra de quart, i Cary Grant, que amaga la seva identitat rere la disfressa de la tortuga ploranera, amb closca i cap de vaca marina (trobeu-lo a la foto!). El guió és obra de Joseph L. Mankiewicz, i data de molt abans que el gran públic el conegués per títols com 'Eva al desnudo', quan encara no era ningú. L'estètica és d'un preciosisme fastuós. No us perdeu l'escena en què Tweedledum i Tweedledee, els dos bessons sinistres, expliquen la història de la morsa que es va menjar un plat d'ostres ingènues.

Del 1949, ens en queda una versió amb música de carilló que combina acció real amb 'stop-motion', amb uns titelles preciosos, obra del ninotaire Lou Bunin, que va fer una bona feina. Atenció a les ganyotes que fa la llebre, amb monocle, cella en arc i cara de pomes agres, al ball de les llagostes del final, al zoo de micos i lloros que habiten els boscos encantats, i sobretot a la Reina de Cors, amb el llavi inferior com un cuc de terra, tibant com si hi tingués enganxat un ham de pesca. En la mateixa època, Walt Disney estava ultimant la seva adaptació d''Alícia', i no volia cap rival per al seu nou tresor. Li va declarar una petita guerra, i va aconseguir bloquejar-ne l'estrena a tot Amèrica.

Ara sí. Dos anys després, el 1951, va arribar la de Disney, obra de Clyde Geronimi amb partitures d’Oliver Wallace, que ha estat fàbrica de malsons infantils des de fa dècades. Des del Gat de Cheshire amb ratlles liles, que desapareixia deixant un rastre de fum espiral suspès sobre la branca d’un arbre, fins a l’eruga fumadora i aquell pa de motlle que s'anava llescant a si mateix en forma de papallones. Potser sigui el més semblant a un Lynch per a la canalla que s’hagi fet mai. Alguns moments eren tan al·lucinògens que no guarden gaire diferències amb les cròniques que Kerouac va escriure des del desert d'Atacama, col·locat de peiot.

Però la més terrorífica de totes les Alícies és la que ens va oferir l’animador txec Jan Švankmajer, un espectacle grotesc amb nines de porcellana, calaveres i ossos d'animals, i un conill de taxidèrmia amb un descosit a l’altura de l’estèrnum per on li cauen serradures a raig. En la seva primera aparició, al principi de la pel·lícula, veiem com s’aixeca de terra arrencant-se un clau llarg i rovellat de cada peu amb les dents i després l'escup amb una llengua de bistec. Si sou dels que us espanteu al tren de la bruixa, agafeu-vos les calces abans no us caiguin a terra, perquè el que trobareu aquí és un espectacle dantesc. I genial, esclar que sí.

Aquí us oferim una mena de 'bonus track'. Wim Wenders, el director de 'París-Texas', aquell home de qui sempre s'ha dit que anava per capellà, però que a última hora va renunciar a la vocació religiosa per la seva afició pel rock, va dirigir l'any 1974 una pel·lícula titulada 'Alicia en las ciudades', una 'road movie' amb tram en avió inclòs. No és ben bé 'Alícia al país de les meravelles', però sí que hi trobareu unes quantes picades d'ullet. Sobretot les al·lusions al món dels somnis, que fan referència al fet que Alícia, al principi del relat, es queda adormida en un prat de margarides, al costat de la seva germana, i així arrenca la seva onírica peripècia.

Per últim, però no per això més important, 'El viatge de Chihiro' és la resposta a la novel·la de Carroll que Hayao Miyazaki ens va donar des dels estudis Ghibli, casa santa de l'animació d'on han sortit genialitats com 'El meu veí Totoro'. Recordeu que aquesta era la història d'una nena que anava amb els seus pares a un parc d'atraccions desert. Al principi del film, els pares trobaven un bufet lliure i s'hi amorraven a menjar fideus fins que es convertien en porcs. Aleshores, la petita es trobava perduda en una mena de ciutat fantasma. No hi surt aquella Reina que sempre volia fer rodar caps, però mireu-vos la imatge i digueu si no us fa una pinta encara més monstruosa.