[image]
[title]Roberto Enríquez, més conegut com Bob Pop, narra la seva vida a la sèrie 'Maricón perdido' (18 de juny, TNT), un viatge al seu passat explicat des de la memòria tramposa i l’escriptura salvadora.
Perquè vas decidir fer una sèrie sobre tu?
Els responsables de TNT em van trucar dient-me “escriu una sèrie sobre la teva vida” i jo vaig dir “deixeu les drogues i passeu de mi” (rialles). Al cap d’uns mesos en vam parlar arran de la meva secció a Late Motiv i vaig començar a estirar el fil del meu passat. Més que una sèrie sobre mi, em venia de gust fer una sèrie sobre l’escriptura d’un mateix, sobre com et construeixes.
Berto Romero et va ajudar a aterrar la història i a convertir-la en sèrie.
Li vaig demanar que s’assegués amb mi abans de presentar el primer esborrany perquè em digués, honestament, si el que volia explicar tenia una sèrie o simplement m’havia de ficar al llit, dormir i aixecar-me més bé l’endemà. Em va acompanyar en tot el procés d’escriptura. Jo li vaig atorgar tota l’autoritat i m’ha donat una seguretat enorme.
Oscar Wilde, Evita Perón, Culture Club... Són referents per crear la teva identitat.
Eren els únics llocs on hi havia una realitat alternativa en aquest carreró sense sortida que era la infància i l’adolescència del nen marica a la fi dels anys 70 i inicis dels 80. Els referents eren els llibres i la música.
Llegies 'El retrat de Dorian Gray' amb 14 anys.
Tant de bo hagués estat follant en un descampat, però no, estava a casa meva llegint. Trobava que hi havia un llenguatge criptogai tant en Dorian Gray com en 'Altres veus, altres àmbits' de Capote. Buscava reflexos de ser una cosa semblant al que jo sentia. En la sèrie, tots aquests referents hi són perquè em semblaria deshonest no posar-los. Tenim biografia, però també tenim bibliografia.
'Maricón perdido' és el moment en què ets prou Bob Pop per mirar enrere.
És l’únic moment que m’he atrevit a fer això perquè és quan he sentit la meva veu autoritzada. 'Maricón perdido' no només té a veure amb empatitzar amb el patiment ni amb l’evasió, té a veure amb entendre que necessitem que les nostres veus tinguin autoritat, tots, totes i totis, per poder explicar qui som.