Cine francès de la cartellera!

Hi ha qüestions que s'han d'abordar amb un rigor absolut. El maltractament i la violència masclista n'és una. Un bon exemple de com tractar un tema com aquest és 'Perder la razón', la implacable pel·lícula que el belga Joachim Lafosse va realitzar fa uns anys (i que està disponible a la plataforma Filmin). En canvi, aquest no és el cas de 'Mi amor', un film en què Maïwenn posa en escena la relació d'abús entre una dona i el seu marit, un home extrem tant en els moments bons com en els dolents, un seductor interpretat per Vincent Cassel. Maïwenn juga la carta de l'efectisme, planteja el maltractament des de la benevolència i l'ambigüitat i retrata el seu personatge femení com si fos una histèrica. Mi amor és un llop amb pell d'ovella, una pel·lícula que es disfressa de denúncia social, però que representa tot allò que pretén criticar.

Dues pel·lícules en una. D’una banda, el desgel d’un jutge sec, amb una grip que li fa aclucar els ulls quan vol obrir-los més que mai, gràcies a la retrobada amb una infermera a qui va estimar. De l’altra, el judici en si, on es debat una qüestió gens lleugera, la condemna a un pare que ha matat el seu nadó. La interrelació entre els dos films, de dos gèneres tan antitètics com la comèdia romàntica i el cine de tribunals, és cabdal per entendre els contrastos entre l’exterior (el desordre de l’amor) i l’interior (l’ordre marcial del sistema), i per tant, l’arc dramàtic que recorre el protagonista, un Fabrice Luchini en estat de gràcia. La principal virtut d’'El juez' és semblar una pel·lícula més intranscendent del que és. Digueu-me’n quatre o cinc en cartell tan ben escrites i interpretades, i callo

Amb l’aparença d’una 'teen movie' més aviat convencional, aquest primer llarg de Rudi Rosenberg va molt més enllà per proposar-nos una crònica amarga i combativa sobre el fet de fer-se gran. És la història d’un nano que arriba a un institut i de les relacions que estableix amb els companys, pautada per escenes tragicòmiques d’un to molt particular, a mig camí entre el posthumor i la melancolia. Amb aquest ordre es compon un mosaic que resulta commovedor justament en la seva desharmonia, entre la tradició realista francesa i la nova comèdia americana, entre François Truffaut i John Hugues. I no hi ha cap tipus de moralisme en el seu punt de vista sinó que, molt al contrari, acaba proposant la dissidència com a única manera de sobreviure en un univers hostil, una esmena a la totalitat d’allò que entenem per “normalitat”. Un film fresc i energètic de manera inusual. Una veritable sorpresa.

Considerat un dels millors llibres de la història del cinema, la llarga entrevista que el jove cineasta François Truffaut va fer al mestre del suspens arriba ara a la pantalla. Hitchcock/Truffaut es presenta a partir d’una sèrie de dualitats, entre un dels directors emblema de la Nouvelle Vague i un autor de films comercials. La pel·lícula pretén compondre un retrat dels dos, però acaba privilegiant la mirada de Hitchcock, definit per figures tan dispars com Wes Anderson, Richard Linklater i Martin Scorsese, o els francesos Olivier Assayas i Arnaud Desplechin. L’entrevista de Truffaut va servir per situar Alfred Hitchcock en el lloc que li corresponia: com un dels mestres de la posada en escena més importants de la història. El documental convida a recuperar el llibre, a revisar l’apassionant i complexa obra hitchcockiana i a tafanejar una mica per internet, on podem trobar fragments d’algunes de les gravacions d’aquella exhaustiva entrevista.

Cinc germanes surten de l’escola i es posen a jugar a la platja amb un grup de nois. Quan arriben a casa, l’àvia de les nenes les esbronca, les pega una per una. Segons ella, aquesta no és una actitud digna de cap dona. 'Mustang' se situa en un poblet turc, on les germanes veuen amenaçada la seva infantesa i joventut per les normes conservadores i repressives de la societat i del nucli familiar. Cada gest de rebel·lió de les noies és seguit d’una resposta contundent per part dels adults: primer els treuen els telèfons; després, la roba, i finalment, converteixen la casa en una presó de murs alts i grans portes de forja. La debutant Deniz Gamze Ergüven cuida l’estètica de la pel·lícula, que recorda 'Las vírgenes suicidas' de Sofia Coppola. El to occidental de les imatges contrasta amb les convencions tradicionals que retraten, i l’espontaneïtat de les nenes col·lisiona amb algun cop d’efecte desmesurat que espatlla una mica el film.

Martin, un exparisenc apassionat de Gustave Flaubert, coneix una parella que arriba al seu poble per instal·lar-se en una granja propera. No tan sols els seus noms, Gemma i Charles Bovery, li recorden Flaubert, sinó també el seu comportament.

Massa pulcra, massa estirada, aquesta tragicomèdia al voltant d'una dona de l'alta societat francesa de principis del segle XX que creu estar destinada a ser una gran cantant d'òpera, animada pel seu cercle damistats, resulta tan insípida com tramposa. De vegades funciona com a retrat d'una obsessió, encara que el director Xavier Giannoli ('Superstar') no sap aprofundir en aquesta qüestió més enllà de la sensible interpretació de Catherine Frot. I el pitjor de tot resulta visible quan el film aplica un estil neutre i acadèmic al que voldria ser una defensa de la llibertat artística. Ni tan sols la reconstrucció històrica del París dels anys 20, ni la visió satírica de la burgesia de l'època, aconsegueixen animar la funció.

Basada en la història real dels pares del còmic Kheiron (de la sèrie 'Bref'), 'O los tres o ninguno' narra la història d’un jove iranià que lluita contra el Xa, i després Khomeini, per finalment exiliar- se a París amb la seva dona i el seu fill. Fins aquí cap problema. La primera part, però, explica la història de l’Iran amb notable simplisme i constants apel·lacions a la complicitat de l’espectador,mentre que la segona presenta França com en un film costumista de la pitjor mena. Plena de trucs visuals i trampes narratives, la pel·lícula s’esforça constantment per ser simpàtica i optimista, i el seu èxit de taquilla al país veí testifica que hi ha un cert tipus de públic que ho agraeix. La resta, per desgràcia, només trobem un discurs moral i polític molt qüestionable, a més d’una visió de la família francament reaccionària.